Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ha estat impressionant el ressò que ha tingut a Catalunya el 90è aniversari de Pere Casaldàliga, claretià, bisbe de Sao Fèlix do Araguaia (Brasil), en actiu des del 1971, emèrit des del 2003. No hi ha dubte que s’ha convertit en un referent important no només per a molts cristians, sinó també per a molts no creients que se senten estimulats per ell en la lluita per un món més just, equitatiu i solidari.

Pere Casaldàliga va néixer a Balsareny (Bages) el 16 de febrer de 1928. Des de petit sentí la vocació sacerdotal i missionera. Marcat per la persecució i el martiri de capellans i religiosos, com el seu oncle capellà, sempre portà a dins l’ideal de donar la vida fins a vessar la sang per Jesucrist i el seu Regne, i la veritat que diverses vegades ha estat a punt de fer-lo realitat.

Ordenat sacerdot durant el Congrés Eucarístic de Barcelona el 1952, els seus primers destins van ser a Sabadell i a Barcelona, desenvolupant diverses tasques a l’escola i entre els joves, en diversos mitjans de comunicació i també en el moviment dels cursets de cristiandat. Precisament aquest darrer servei el portà a la Guinea Equatorial, on sentí molt vivament el crit del Tercer Món empobrit. Després va tenir dos destins fora de Catalunya: a Madrid, per dirigir la revista claretiana “Iris de Paz”, de gran difusió, i a Barbastre com a formador de postulants. En totes aquestes tasques es distingí per ser un bon comunicador (de paraula i per escrit, publicant llibres, impulsant revistes i programes de ràdio), molt entregat a les tasques encomanades, inquiet per trobar nous camins d’evangelització i molt sensible i compromès amb persones i col·lectius necessitats, com eren en aquella època els emigrats de Múrcia i d’altres llocs d’Espanya.

Molt en sintonia amb els moviments eclesials renovadors que van desembocar en el Concili Vaticà II, defensà amb força la necessària renovació de l’Església i de la nostra Congregació. Precisament poc després del Concili, es demana als Claretians d’obrir una missió a una zona del Brasil molt extensa (150.000 km2), abandonada i empobrida: Sâo Fèlix do Araguaia, al Mato Grosso. I els seus superiors li proposaren a ell i a un altre company, que hi anaren el 1968.

La situació que hi trobà fou depriment: misèria, manca del mínim de serveis i estructures (en especial educatives i sanitàries), conflictes mortals entre els “posseiros” (petits camperols) i indígenes per defensar la seva terra enfront dels grans terratinents, molta mortalitat infantil... Davant d’això Pere i els seus companys reaccionaren amb una radical sensibilitat evangèlica, posant-se de part dels preferits del Regne amb denúncies i accions concretes. Certament era un David contra Goliat, ja que els interessos econòmics en aquells zona eren defensats en “conxorxa” per terratinents, polítics i militars.

La zona de missió fou convertida en Prelatura, i ell fou nomenat el primer Bisbe. L’ordenació tingué lloc el 23 d’octubre de 1971, amb una celebració i uns signes molt expressius del seu compromís per una Església dels pobres: la seva mitra, un barret de camperol, el seu bàcul un rem; el seu anell, de llavor de tucum, una espècie de palmera.

La seva primera carta pastoral portava per títol “Una Església d'Amazonia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Molt ben documentada, era una forta denúncia de la situació i tot un programa d’actuació com a Església, que assolí una gran difusió. Ell i els seus col·laboradors de la Prelatura van sofrir denúncies, persecucions, empresonaments, amenaces d’expulsió i fins assassinats, com el del company jesuïta Joâo Bosco Burnier, a mans de la policia, que l’afectà profundament. L’havien confós amb ell. Amb coratge es van anar iniciant o potenciant algunes iniciatives que seran vitals per a la defensa dels més amenaçats, allà i a tot el Brasil: la CPT (Comissió pastoral de la Terra) i el CIMI ( Consell missioner Indígena).

Aquest compromís arriscat pels més pobres ha anat lligat, per Casaldàliga, amb la construcció d’un model d’Església caracteritzat per la participació, la desclericalització, la senzillesa i proximitat, l’opció clara pels més pobres, la denúncia profètica i l’anunci i la celebració d’un evangeli encarnat. Això el posà en conflicte amb altres bisbes de la regió i amb el mateix Vaticà. Molts sectors eclesials l’acusaven de "comunista i subversiu".

Seria llarg referir-me als molts detalls de la seva vida i al munt d’homenatges rebuts. Només dir que en aquests moments el Bisbe Pere enfila l’etapa final de la seva vida. Malalt de pàrkinson des de fa anys, té molt reduïda la mobilitat i la comunicació verbal, tot i que el cap el té molt clar. En el seva feblesa, continua essent un testimoni de radicalitat evangèlica i de compromís amb els més pobres i amb una Església dels pobres i per als pobres que sintonitza molt amb la que impulsa el Papa Francesc.

El Bisbe Pere ha dit en diverses ocasions que les seves causes valen més que la seva vida. I aquestes causes les va expressar molt bé en la seva intervenció quan va rebre el premi internacional Catalunya (2006): “les causes dels drets de les persones i dels pobles; sobretot de les persones i dels pobles marginats i fins i tot prohibits. Causes específiques de la Nostra Amèrica: la terra, l’aigua, l’ecologia; les nacions indígenes; el poble negre; la solidaritat; la veritable integració continental; l’eradicació de qualsevol marginació, de qualsevol imperialisme, de qualsevol colonialisme; el diàleg interreligiós i intercultural; la superació d’aquest estat d’esquizofrènia humana que és l’existència d’un primer món i d’un tercer món (i d’un quart món també), quan som un sol món, la gran família humana, filla del Déu de la vida... L’objectiu i la mediació de totes aquestes causes nostres es poden formular en aquest postulat: humanitzar la humanitat practicant la proximitat... La tasca més essencial de la humanitat és la tasca d’humanitzar-se. Humanitzar la humanitat és la missió de tots, de totes, de cadascú i cadascuna de nosaltres. La ciència, la tècnica, el progrés, només són dignes del nostre pensament i de les nostres mans si ens humanitzen més. “Un altre món és possible”, proclamen els fòrums de l’alternativitat. Un altre món és necessari”.

I afegeix el que significa treballar per aquestes causes com a cristians i com a Església: “Nosaltres, com a Església, lògicament, abracem aquestes causes a la llum de la fe cristiana, seguint les petjades de Jesús de Natzaret i del seu Evangeli: l’Evangeli dels pobres, l’Evangeli de l’alliberament...”

El millor “homenatge” que podem fer a aquest “Bisbe dels pobres”, com l’han anomenat, és treballar per aquestes causes, que són en bona part la causa de Jesús, el Regne.

P. Màxim Muñoz Duran, claretià