Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Karol Wojtyla va néixer el 18 de maig de 1920 a Wadowice, a Polònia, un país que havia aconseguit la seva independència feia pocs anys, però que vivia en un difícil equilibri enmig de grans potències europees – Prússia, Rússia i Àustria - que des de sempre havien desitjat engolir el país eslau.

Karol va néixer a cinquanta quilòmetres de Cracòvia, la històrica seu religiosa i acadèmica del catolicisme polonès, i va créixer fermament arrelat en la fe catòlica dels seus pares, en l’estimació a la seva pàtria concretada en la llengua i la cultura del seu poble, i en la convivència amb persones d’altres ètnies, que va configurar-lo en «una profunda espiritualitat, plasmada per la mil•lenària herència de la història i de la cultura polonesa transmesa en l'esperit de fe, de generació en generació» (Papa Francesc).

L’episcopat polonès recentment ha escrit al papa demanant que en ocasió d’aquest centenari, Sant Joan Pau II sigui proclamat doctor de l'Església i patró d’Europa. L’arquebisbe Gadecki de Poznan en la seva carta diu: «el pontificat del Papa polonès va estar ple de decisions revolucionàries i esdeveniments importants que van canviar el rostre del papat i van influir en el curs de la història europea i mundial».

Ara fa quinze anys, a la seva mort, es van escriure multitud d’articles i llibres sobre la figura del qui va ser el protagonista més destacat de l’escena mundial del darrer quart del segle XX, i tinc el convenciment que, a mesura que passen els anys, la figura de Joan Pau II s’engrandeix.

El seu magisteri, equilibrat magníficament entre la tradició i la modernitat, s’expressa mitjançant catorze encícliques, quinze exhortacions apostòliques, onze Constitucions apostòliques i quaranta-cinc Cartes apostòliques, a més d’innombrables homilies i catequesis.

No hi ha hagut cap altre papa que hagi estat a prop de tanta gent. Es calcula que només a les audiències a la plaça de Sant Pere a Roma, l’escoltaren més de disset milions de persones, a les que cal sumar els milions de persones que el seguiren en les seves visites a Itàlia i arreu del món.

Va ser el papa que prengué decisions arriscades en favor de la unitat europea i de la llibertat dels pobles d’aquest continent. Després de cinquanta anys de guerra freda, ningú no dubta de la seva contribució essencial a la fi dels règims dictatorials dels països que estaven més enllà del teló d’acer.

Igualment va apostar clarament per la pau en els conflictes locals de moltes regions del món i en el gran conflicte mundial que va esclatar al Golf Pèrsic i que encara persisteix. Enmig de la mentida d’alguns governants i del soroll mediàtic, ell va mantenir-se ferm contra la guerra amb les seves paraules i amb els seus gestos, el més potent dels quals va ser la Trobada per la Pau d’Assís del 1986.

Va ser el papa de la robustesa física que va portar el timó de l’Església cap el tercer mil•lenni i alhora el papa de la fragilitat en la malaltia que va commoure tothom amb el seu sofriment.

Hi ha una generació, entre els que m’hi compto, que vàrem veure en Joan Pau II el pastor valent que, des del primer dia, ens convidà a no tenir por i obrir les portes a Crist.

En aquest any que commemorarem el centenari del seu naixement seria magnífic que la iniciativa de l’episcopat polonès fos acollida pel papa Francesc, a qui providencialment Joan Pau II va nomenar arquebisbe de Buenos Aires i cardenal, i que ben aviat l’Església el proclamés doctor de l'Església i patró d’Europa.

Norbert Miracle, rector del Vendrell