La Messe qui prend son temps 2: Un nou espai de celebració

"L’Església dels jesuïtes de París està vivint una revolució. A no ser que es tracti, més aviat, d’una conversió. Tranquilament, prenent tot el seu temps, però amb una determinació veritable, l’església ha recomposat el seu interior, pdonant una forma nova a l’espai de la celebració. Ja no es troba un capellà aïllat celebrant el culte davant d’una assamblea que el mira, és un cos agrupat i unificat amb el qui presideix al voltant de l’altar. Una enquesta recent mostra que el 88% dels fidels aprecien aquesta nova figura de la sintaxi cristiana. Com s’hi ha arribat?

Un temps abans del Concili Vaticà II, des de 1961, el cor d’aquesta església neogòtica construïda el 1855 havia estat modernitzat. S’havia suprimit els bancs i construit un bonic mobiliari litúrgic. Tot plegat era molt innovador per a l’època. Però continuava una disposició tradicional, i les idees del concili, particularment el principi de participació activa dels fidels, no acabava de trobar la manera d’explicar-se: el qui presidia estava massa al fons, els fidels no hi veien res a partir de la vint-i-quatrena filera, i el conjunt de la celebració es produia en un en un camp visual molt reduit.

Per accentuar la totalitat celebrant de l’assamblea, el P. Furnon, capellà de l’església de Saint Ignace, ha cercat amb d’altres una millor disposició dels llocs i les persones. En funció de les diverses accions litúrgiques, ells fan variar conjunta o independentment uns dels altres els llocs respectius de l’ambó, la presidència i l’altar. Les cadires dels fidels s’han mogut molt, fins a trobar la bona disposició. Aquell espai que hom creia fixat esdevé així revelat d’una gran plasticitat. Una desena de disposicions han estat provades durant diversos mesos. La forma d’ou és la que finalment s’ha mantingut: una elipse sota un triangle, l’altar posat en un dels dos centres de la el·lipse, i una línia entre l’ambó i l apresidència formant el petit eix de la composició, cadascun dels dos pols, estant cadascun d’ells adosats a un pilar. Els arquitectes, Jean Marie Duthilleul i Etienne Tricaud, han optat per respectar l’eix principal de l’església, de la porta al cor, per posar en evidència una coherència entre l’església de pedra i l’església viva. L’altar no està al centre de la nau, sinó lleugerament desplaçat vers l’antic cor, com cridat a un espai que enacara avui cerca la seva vocació litúrgica, mentre que encara resta i manté per la seva morfologia un espai de lloança i d’espera del Crist.

El primer benefici d’aquesta nova disposició és que l’assamblea té immediatament consciència d’ella mateixa i del perquè està allà: el reencontre eucarístic al voltant del Crist. La forma parla per ella mateixa de la convivència i igualtat de tots, convidats a la taula del Senyor. Encara que alguns fidels tenen dificultats per veure des de la darrera filera (nota: a hores d’ara això s’ha rectificat amb un entarimat), l’assamblea s’entén i pot, per exemple, fàcilment alternar el cant dels salms en dos cors segons la gran tradició de la responsorialitat.

D’altra banda, les capelles laterals, abandonades durant quaranta anys, troben ara una nova via. Aquestes quatre capelles bonicament pintades al s.XIX no estan reduïdes a la funció d’un passadís de circulació, elles participen a l’engrandiment de l’espai litúrgic. Així hem guanyat, contra tot pronòstic, llocs per l’assamblea. Les capelles són més ombrívoles: allà s’instal·len aquells que prefereixen mantenir-se en segon terme.

Finalment, la nova disposició resta, evidentment, molt més dinàmic que l’anterior. Les distàncies són suficientment grans perquè un pugui veure-hi bé durant les celebracions i perquè la mirada alternada d’un pol a l’altre de la litúrgia – l’ambó, l’altar i la presidència – cadascun entre ells han pres més importància i autonomia. Tot això exigeix evidentment de cada participant i especialment del capellà una actitut i una gestualitat irreprotxables sota la mirada dels altres.

Aquesta dinàmica dóna relleu i vida a la litúrgia que retroba així una dimensió més teatral en concordança amb el misteri celebrat."