«Construir bé una casa, és parlar amb afecte, a persones que mai coneixeràs»
(Margarit, Joan. Construir. Animal de bosc. Edicions Proa, 2021)
La trenta-novena sessió del seminari de patrimoni sacre de la Fundació Joan Maragall, com acostuma a passar, ha sigut una trobada de luxe però, aquest cop, s’ha esdevingut en un marc especial que ha marcat tant la temàtica com la metodologia i els convidats. El lloc, l’embolcall, i el temps amb sentit (no el del consum apremiant dels perfils Premium; aquests viuen en els temps líquids de la liquidació humana) modulen no ja només un to de veu, sinó també el relat que s’hi dona.
Desvetllem-ne el marc. Aquesta sessió ha estat la darrera activitat programada per a la intervenció “Diàlegs d’Esperança des de l’art contemporani” a l’església de Sant Jaume de Barcelona, una iniciativa en el marc del lema jubilar “Pelegrins d’Esperança” engegada aquest mes de novembre per part de la Delegació de pastoral Fe-Cultura de l’Arquebisbat de Barcelona i que ha estat comissariada des de la Fundació Joan Maragall. Després de l’acte inaugural amb els artistes (pintura, escultura i música), una sessió dedicada a la poesia i una altra a la dansa contemplativa, mancava una darrera dedicada a l’arquitectura, que és la que ha tingut lloc aquest dilluns 26 de gener, a les portes de la seva cloenda, el proper 2 de febrer. Clourem aquesta proposta jubilar com qui enretira el pessebre, per la festa de la Candelera; tot i que els bisbats ja han fet les corresponents celebracions de cloenda de l’any jubilar.
La sessió ha estat convocada amb el títol “Testimonis d’esperança des de la professió d’arquitecte” i ha estat plantejada com una trobada d’arquitectes a mode “cita a cegues” (que després ha resultat que no era tan cega!, tots compartíem unes edats i vivències similars) per tal de parlar a cor obert tot fent una mirada lúcida (a la llum de l’Evangeli) sobre la tasca professional. Ha estat la primera sessió “testimonial i unplugged” (sense projectar cap PPT) que hem fet al llarg d’aquests 10 anys del seminari de patrimoni sacre, un repte que ha vingut donat per les limitacions de l’espai que, alhora, quadrava molt bé amb el relat de la intervenció.
Al llarg d’una hora, Mireia Marés, Emilio Hormías, Ricardo Alarcón i Joan Argemí, tots amb una llarga trajectòria amb vinculació en l’àmbit social, urbanístic o de cooperació (algun també amb incidència en la docència professional), han anat compartit a mode testimonial la relectura de la seva tasca des de la virtut de l’Esperança; tant “l’esperança ordinària”, entesa com l’actitud de confiança i servei de la feina ben feta, com “l’esperança extraordinària”, aquella que ja ens disposa als llindars de la Fe i la Caritat; fent sorgir de l’arquitecte la seva millor creativitat. Tot això a partir d’exemples professionals concrets, compromesos, atents al disseny d’elements ben senzills (una finestra, una rampa, el desguàs i el control de les pendents, etc.), a l’atenció de la trama urbana existent, els diagnòstics i, sobretot, l’atenció i relació amb les persones usuàries en situació de risc de vulnerabilitat més enllà de la confortabilitat del despatx; un aspecte que recorda anàlogament aquella recomanació del papa Francesc als teòlegs: «no se contenten con una teología de escritorio» (Evangelii Gaudium, 133)
Afinant la mirada sobre aquesta relació de l’arquitecte amb la persona en perspectiva esperançada, cal destacar la frase que va citar Mireia Marés del també arquitecte i poeta Joan Margarit: «Construir bé una casa, és parlar amb afecte, a persones que mai coneixeràs». Construir bé és parlar bé, beneir (“bien-decir”), a persones que “mai” (bé, potser els primers usuaris sí, però no els que s’esdevindran a posteriori) coneixeràs. Aquesta reflexió poetitzada enllaça a la perfecció amb la temàtica proposada, l’Esperança. Podem parlar bé de qui no coneixem a través de la tasca arquitectònica? Sembla contradictori, però la resposta és que sí. El gest per a la benedicció és sovint la imposició de les mans, què bonic, oi? Crear una casa, una cobertura, és beneir al seu habitant, qui resta sota la coberta (el tectum), qui resta sota les mans. L’arquitectura és l’art de beneir a través de l’espai i les generacions; això només es pot dur a terme des de l’Esperança.
Acabem amb un darrer apunt obligat en aquest any gaudinià que serveix per a presentar ja la darrera sessió del seminari de patrimoni sacre per aquest curs escolar. La sessió ha comptat amb un darrer testimoni que enllaça l’any jubilar amb l’Any Gaudí, en David Puig, arquitecte de la Basílica de la Sagrada Família i membre de l’Associació Canònica Antoni Gaudí, que hi ha assistit com a participant. Puig ha vinculat la temàtica de la sessió amb la mateixa construcció del temple de la Sagrada Família i la vivència de l’Esperança per part d’Antoni Gaudí. Para fressejant la poesia de Margarit, també podem afirmar que «Construir bé el temple de la Sagrada Família, és parlar amb afecte sobre Jesucrist, a persones que mai coneixeràs». La propera sessió del seminari de patrimoni sacre tindrà lloc a la casa de la Balmesiana (Carrer de Duran i Bas, 9-11. Barcelona) el dilluns 1 de juny, de les 18:00h a les 19:30h, i tractarem dues temàtiques: la relació entre Joan Maragall, Antoni Gaudí i el P. Ignasi Casanovas (que va ser, precisament, un dels fundadors de la Balmesiana) i, per altra banda, els jardins de Gaudí al parc sanitari de Sant Joan de Déu a Sant Boi de Llobregat. Us hi esperem! Reserveu la data!
