Ja fa 11 anys vaig parlar de l’església parroquial de Santa Maria Josefa al barri de Miribilla a l’entrada “Aprenent de Bilbao”. L’article feia referència a la ponència del Dr. Gaspar Martínez Larrinoa (Secretari General del Bisbat de Bilbao) a la tercera sessió del Seminari de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall on, després de la xerrada “Litúrgia còsmica: l’espai sagrat ahir i avui” (que es va publicar posteriorment al Qüestions número 254 dins el monogràfic “Arquitectura i espiritualitat”), el ponent va presentar la nova parròquia de Miribilla (2008), obra de IMB arquitectos, a partir d’un concurs restringit convocat per la diòcesi de Bilbao.
Aquest estiu he tingut la sort de poder visitar Bilbao i no m’he pogut estar d’anar a veure in situ aquesta obra perquè no és el mateix mirar plànols i fotografies que viure un espai, encara que no sigui en el seu ús funcional, a saber, litúrgic. Per sort, un parroquià hi estava feinejant i em va donar accés al temple.
L’esquema de la parròquia és més que correcte: un bon atri exterior d’accés connectat al vestíbul des d’on accedir a les dependències parroquials i al temple; un espai per un baptisteri ben significat a l’entrada i amb una il·luminació zenital característica; una aula única amb una lleugera pendent cap al presbiteri il·luminada per vitralls superiors amb colors que fan referència als temps litúrgics; capella del santíssim connectada amb la nau principal, etc. En definitiva, “un espai preparat”, tal com demana l’escriptura (Lc 22, 7-13).
Passo directament a apuntar dos temes pastorals de ressò social amb incidència en el disseny dels espais litúrgics. Els dos fan referència a les modificacions posteriors que s’hi ha fet. Una cosa és “el que pensen els arquitectes i els comitents” i una altra és com la comunitat s’apropia de l’espai i, mai més ben dit, “se’l fa seu”. La primera modificació que hi trobem és la incorporació d’un viacrucis amb imaginieria de caràcter tradicional. La veritat és que ha estat ben col·locat i, més enllà de si les imatges podrien haver estat més actuals o contextualitzades, és correcte. És clar que l’home postmodern segueix necessitant de mediacions, especialment figuratives, i que no basten les abstraccions de les llums zenitals de colors litúrgics (al capdavall, qui ho sap que aquests colors son els dels temps litúrgics? I quina aportació fen en la vivència de l’espai?)
La segona modificació és més interessant. A la dreta de l’accés a la nau hi trobem el típic “armari-confessionari” de fusta. D’entrada, no es pot deixar de pensar “mira, en el seu moment no van pensar en el sagrament de la reconciliació i, ara, han posat això que és realment un bony compositiu encara que sigui actual”. La clau de lectura, però, me la dona el parroquià. Resulta que sí que hi havia un espai pensat per a la confessió: un petit quarto amb una il·luminació molt ben pensada a través d’una tarja de vidre vertical a ran de la paret connectat a través d’una porta opaca a la capella del santíssim. Atès que era un espai sense control visible públic a favor de la privacitat que requereix al sagrament, tenint en compte els casos d’abusos i la nova mentalitat social que demana major transparència, aquest espai es va considerar, ara, inapropiat.
Per altra banda, què fer amb aquest espai annex a la capella del santíssim? La comunitat parroquial compta amb una forta presència de procedència equatoriana, de manera que s’ha obert una gran tarja vidriada, accessible, i s’ha creat una nova capella dedicada a la Vírgen del Cisne, que la mateixa comunitat equatoriana s’ha encarregat de significar i arranjar amb una dissonància compositiva evident respecte a la resta del temple.
Així doncs, en un mateix espai cultural marcat per la seva modernitat i diàleg amb la cultura local basca (el roc que serveix de font d’aigua corrent pel baptisteri en pot ser un bon exemple) apareixen nous llenguatges per emparaular la vivència d’una mateixa fe. Pot sobtar que les noves imatges religioses provinguin de l’altra banda de l’Atlàntic, però no és tan diferent a tantes esglésies a Catalunya que també van incorporar imaginieria religiosa del sud de l’Estat Espanyol en el seu moment.
Els temples també son això: testimonis de l’Església universal que, sense renunciar al seu arrelament, d’alguna manera (més o menys encertada) acullen formes d’inculturació atenent a les noves sensibilitats i requeriments socials
Temàtica
