Avui m'ha tocat parlat sobre "El claustre com a lloc simbòlic" al Monestir de Pedralbes. Us en deixo un resum.
Al principi hi ha un punt, que és la intersecció entre dues línies, i un quadrat que el delimita. Així es fundaven les ciutats antigues. Així es dibuixaven els claustres dels monestirs.
Un monestir és un lloc humà i cristià complet, una imago mundi, un petit cosmos simbòlic i ordenat.
Al seu centre, el claustre: un gran buit obert cap a dalt, protegit del món exterior, que recull i orienta els recorreguts cap als grans llocs comunitaris.
Al mig, un jardí monàstic, amb el el pou, el llac i la font, les plantes medicinals i els arbres que s'eleven amb serenor. No hi falta res. Tot serveix alhora que és bell. Tot està en harmonia i la gran complexitat esdevé la més pura senzillesa.
Els arcs i les columnes del claustre, que marquen el ritme d'un recorregut meditatiu, són també imatge de la ritualitat de la litúrgia.
Pedralbes està a prop de la ciutat però no a la ciutat. La reina Elisenda volia que les monges preguessin per a la salvació de la seva ànima i va escriure al papa demanant permís per bastir un monestir.
En pocs anys s'inaugurà l'església i el monestir va seguir creixent orgànicament i integrant els diversos cercles de privacitat. Al seu cor, el claustre, on les monges aprenen la solitud i la vida comunitària.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.