L'altre dia vam anar a Cadaqués i vam entrar a l'Iglesi de Santa Maria. A l'entrada de la capella del Santíssim —un cos adossat a la nau principal de forma octogonal, amb cúpula i decoració barroca— vam trobar un cartell penjat de dalt que avisava:
"SILENTIUM. Lectio. Meditatio. Oratio. Contemplatio."
Un cop vam entrar, ens vam trobar un gran espai buit central: s'havien retirat els bancs del centre de la capella i s'havia disposat una enorme catifa persa i uns zafus (coxins rodons normalment utilitzats en el yoga i la meditació). Al terra de marbre, abans de trepijar la catifa, hi havia un paper amb dos peus dibuixats. S'entenia fàcilment que, per "entrar" a l'àrea reservada de la catifa, ens havíem de descalçar: "Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat." (Ex 3,5) A fora hi havia uns petits prestatges per deixar les sabates, com ho fan els sikhs o els musulmans abans de posar-se en oració.
La capella manté la resta d'elements barrocs: una imatge del Sagrat Cor de Jesús entre dues cortines vermelles en un altar barroc que acull el sagrari. Però podem dir que aquest focus d'atenció no és l'element més important de l'espai. Pel fet de buidar el centre, s'ha creat un "espai buit" de gran verticalitat, accentuat per la cúpula que marca un axis mundi i per la llum que entra per petites finestres elíptiques a la part de dalt. Es crea així un espai que convida a agenollar-se o asseure's a terra, en posició d'adoració. Els nens se senten atrets i es queden tranquils allà dintre. Gent d'altres religions també hi troben el seu lloc. Un lloc que no renuncia al que és però que crea ponts i que permet diferents maneres de pregar. Un espai que esdevé universal, essencial. A partir de canvis molt petits.
Canvis que també van intuir la gent del teatre dels anys seixanta, quan van començar a defensar els "espais buits", espais despullats d'escenografies innecessàries, espais disponibles, verges, pobres, reals. Peter Brook recorria sovint a una catifa persa per crear aquest gran terra més "concentrat", més "sagrat", on esdevenia l'acció ritual.
El mestre Eckhart té un sermó anomenat «El temple buit» on interpreta el passatge en què Jesús expulsa els venedors del temple (Mt 21,12). Eckhart parla de la necessitat de buidar l’ànima humana: «Aquesta és la raó per la qual Déu vol tenir el temple buit, perquè allà dins no hi hagi res més que no sigui ell."
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.