Ja hem tornat de vacances i mica en mica tornem a estar operatius en els projectes que duem entre mans. Aquesta setmana ja hem elevat el nou baldaquí al bell mig de l’església parroquial de
Santa Madrona del Poble-Sec... o hauria de dir-ne simplement “truss” (estructura en gelosia)? Potser ho podríem deixar en “baldaquí tecnològic” però certament que la visió de l’element en suspensió, a cinc metres del terra existent i garantint la visibilitat de la imatge de la titular, resulta suggerent per la seva sinceritat estructural i pel seu protagonisme espaial.
És interessant copsar com un element industrial, que vam muntar a mode de mecano como si fos un moble de l’IKEA, sense cap pretensió que la d’oferir un servei tècnic, pot resultar un element simbòlic. Ara encara resta posar-hi altaveus, il·luminació i el mantell amb una creu de colors a mode de patchwork (la imatge del logotip de les quatre parròquies del Poble-Sec). Serà aleshores quan es veurà la potència del baldaquí-truss polisèmic... i, per això, suposo que polèmic. Avançant-me a possibles crítics faig meves les paraules d’Antoni Moragas per defensar la seva actuació a la Capella de Sant Jaume de Badalona:
“Quiero salir del paso a aquellos que me dirán que después de todo esto la iglesia se parecerá a una fábrica o un cine. En primer lugar, quiero señalar que las comparaciones no son nunca síntoma de mucha imaginación, sino de quien sabe matizar poco. En segundo lugar, debemos aceptar que si la iglesia se parece a una fábrica o a un cine, alabado sea Dios, que las fábricas y los cines no tienen que ser a la fuerza lugares de perdición, y es más natural que una iglesia de 1956 se parezca a una fábrica o un cine, que son construcciones muy propias de estos tiempos, que no a un palacio florentino del Renacimiento, del mismo modo que una iglesia gótica (auténtica) tiene el mismo aire que cualquier construcción civil de su época”
