Vés al contingut

Ja fa temps vaig saber que es creava un espai d’art i espiritualitat a Montserrat, que Sean Scully hi intervindria. Vaig pensar que ja era hora que l’Església aposti per la pintura abstracta contemporània en una capella. Dins la meva recerca d’espais en aquesta línia només havia trobat la Rothcko Chapel de Houston, i és aconfessional. Matisse també va deixar una empremta diferent. Per tant vivim un gran moment en la història de la pintura contemporània i l'Església. Sean Scully i el Pare Josep Laplana ho van sommiar ja fa deu anys.

En la Capella de Santa Cecília, un lloc privilegiat, que vaig visitar dissabte passat, i que em va permetre des de la força del paisatge exterior, anar predisposant l’ànima per entrar en la capella i “estar”... Vaig mirar de contemplar l’obra, que veia per primer cop en directe.

D’entrada quan tens un Scully al davant no et pots quedar igual, vaig deixar l’audioguia a partir de Scully, ja que necessitava entrar en diàleg amb l’obra d’una altra manera, des del silenci, des del que cada fragment de color em transmetia, des d’observar la pinzellada en els quadres, els mini murals de les parets pintats evocant la pintura al fresc... el vidre en l’altar, els tres colors que d’entrada em van connectar amb la Llum, el vidre en la creu, fràgil i blau, intens. Tot un joc de colors i formes organitzades que permeten contemplar l’abstracció que et porta a l’interior sense distraccions. Imatges que presenten sense representar, malgrat en tinguem la necessitat i acabem caient-hi pel vincle amb la formalitat que ens envolta.

La idea de quadres immensos en contrast amb l’obra petita i intimista, silenciosa, que et comunica lliure i harmoniosa.

El quadre dedicat a Sta Cecília, contundent amb la força del vermell intens i la llum del groc, poètic en els seus espais interiors amb línies vibrants que em van fer sentir la música del silenci i enfron el gran quadre de colors freds, aigua, vida, que em portaven a una austeritat i simplicitat.

L’obra més gran, segons l’artista dedicada a la seva mare, és un via crucis, però sense saber-ho encara, m’hi vaig sumergir, rescatant algunes paraules que m’interpel·laven com vida, Crist, i les altres que de forma fragmentada vaig anar llegint, en el buit d’un ferro oxidat que contenia incisions de dos colors combinats de manera que cada relació entrava en un nou diàleg. Ordre i vibració de color, simplicitat i minimalisme, buit i silenci. Maduresa compositiva. Són termes que em venen a la ment a l’hora de parlar d’un Scully adoptat per Montserrat.

Volem que l’art abstracte es comprengui o que se senti? Perquè la lluita de la raó i el sentir, o la fe, sempre necessiten trobar aquest equilibri? Necessitem comprendre perquè a l’escola ens han ensenyat així. Venim de la racionalitat. Actualment es comença a treballar més l’educació emocional, per exemple la pedagoga i escriptora Eva Bach hi dedica la seva vida des de ja fa uns quants anys. Quan la vaig conéixer ja formava mestres per a que aportin qualitat emocional en l’aula.

Penso en el que arriba a costar canviar els costums de les persones, ja que venim d’una base audiovisual amb moltes interferències externes que debiliten el discurs de la meteixa escola. Molta cultura artística s’ha d’anar adquirint al llarg de la vida, trencant les fronteres de la por a allò desconegut que està viu i es produeix actualment. Els programes de visual i plàstica encara queden lluny de la contemplació d’obres d’art contemporani. Reflexionem-ne les raons...

Però actualment els joves tenen moltes més influències externes que en algunes moments superen les hores d’escolarització. Precisament aquests dies, fent recerca per la meva tesi doctoral, vaig llegir la tesi de la Dra. Maria Feliu “Metodologies d’ensenyament i aprenentatge i factors de percepció de l’art en l’educació primària” on diu que “els conceptes estètics i els valors atribuïts a l’art per a determinats sectors de nens i nenes de l’ensenyament reglat en el nivell de primària estan més influïts per factors externs que per factors interns provinents de l’ensenyament d’aquests conceptes.” Per tant podem pensar que vivim un temps on la dispersió audiovisual regna l’ambient.

El que està clar és que l’art abstracte és una connexió directa a l’espiritualitat, i que hem de fer apostes en tots els contextos de manera que anem alliberant la necessitat de reconéixer la forma i anar directament a l’essencial. La persona contemporània té la capacitat d’aturada, de fet en té necessitat, de centrament, de silenci. La simplicitat de l’abstracció pot ajudar a fer un pont amb el transcendent, a que els espais siguin més propers al silenci que al soroll visual.

L’arquitectura fa que habitis l’espai definit, es construeixen esglésies amb línies estètiques simples i netes, amb espais minimalistes on tu mateix formes part de l’obra. L’obra t’abraça, et conté. La immersió és directa.

Potser es podria provar de seguir la idea pionera de Montserrat d’incorporar algunes obres d’art abstracte en esglésies tradicionals a veure si això fa que el llenguatge arribi millor als joves. Obres que ajudin al diàleg interior sense haver de fer l’esforç de traspassar la forma.

Quan parlem un idioma, és perquè volem que ens entenguin, doncs si volem comunicar mitjançant l’obra d’art, també cal que “el llenguatge audiovisual” sigui codificable per l’espectador.

Cada color actúa sobre nosaltres, en els nostres sentiments (Heller. Psicologia del color), dins la gama de blaus, podem trobar molts significats, per exemple els blaus del quadre de Scully a Santa Cecília podrien transmetre llunyania, horitzó, i la franja granatosa podria comunicar repòs.

El quadre de colors grisos segons Heller i mirant d’identificar les diferents tonalitats, podria comunicar a nivell psicològic: veritat, dol, duresa, el mal i modernitat.

Però no es tracta pas de pensar què transmet la psicologia del color en aquesta obra, sinó quina oportunitat se’ns dóna de connexió amb l’espiritual, en tot cas tot són ponts, el color i la forma, l’ordre i l’harmonía, la repetició i la fragmentació. Elements propis del nostre temps, a vegades contradictoris com la mateixa essència de l’ésser humà.

No vull deixar de fer referència a la capella romànica del segle X, restaurada de moment com semi-museu i semi-espai de culte i silenci, que reprèn la seva funció, desprès d’estar molt temps sense utilitzar, i d'haver estat lloc de pregària de les benetes de Montserrat. Segons sembla de tant en tant hi ha alguna celebració eucarística.

Aprofito per agrair profundament aquesta proposta de Montserrat d’obrir els ulls a l’art contemporani, en un moment on els artistes abstractes estan produint als seus tallers, on com tot artista del seu temps, encara una mica incompresos per l’entorn, necessiten explicar i comunicar l’esperit que els habita, que no es quedin les obres només en els museus, sinó que puguis estar en els llocs de culte, en connexió directa amb el silenci i la interioritat.

Ara queda per descobrir l’altra fase del projecte d’Art i Espiritualitat de Sta Cecília que ben aviat esperem que hi hagi ressò.

A continuació: uns enllaços que poden ampliar la informació dels llocs

Santa Cecília de Montserrat-Espai Sean Scully

Rothko Chapel. Houston.

http://www.rothkochapel.org/

http://www.rothkochapel.org/index.php?option=com_content&view=article&id=391

Matisse : Chapelle du Rosaire de Vence

http://religions.blogs.ouest-france.fr/archive/2011/06/23/une-exposition-matisse-au-vatican.html

Vaig gaudir amb el reportatge de fotos que vaig fer en diàleg amb les obres, amb la capella, amb les pedres, amb el silenci de l’espai... Gràcies Sean Scully per escollir casa nostra per aportar el teu art i la teva maduresa de reconeixement internacional. Estic convençuda que molts artistes pensem el mateix.

Goretti Pomé

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.