Arquitectes catalans al CIARC d’Oporto

Aquests dies s’està tancant la inscripció al VIè CIARC (Congrés Internacional d’Arquitectura Religiosa Contemporània) que s’esdevindrà a Oporto del 10 al 12 d’octubre d’enguany, amb el lema “Arquitectures per a una nova litúrgia. Intervencions sobre el patrimoni religiós després del Concili Vaticà II”. Aquesta edició és interessant perquè torna el CIARC a la Península Ibèrica, després que les dues darreres edicions hagin tingut lloc i temàtica llatinoamericana.

El plantejament del CIARC crec que és molt interessant perquè, en el fons, respon a preguntes que apareixen sovint en la tasca de gestió del patrimoni arquitectònic de temàtica religiosa: Què fem amb les esglésies? Serveixen encara per a les celebracions cristianes? Com adaptar-les als criteris del CVII?, etc. Copio el text del plantejament per tal de fer-nos-en una idea:

«A finals dels anys seixanta, va començar a tot el món un procés de renovació de les esglésies catòliques que pretenia respondre a les modificacions litúrgiques implementades durant el Concili Vaticà II (1962-1965). Cinquanta anys després, aquest procés segueix sent problemàtic en els edificis amb un alt valor patrimonial o històric.

La renovació dels llocs de culte -dels seus presbiteris, però també dels baptisteris i altres espais sacramentals amb prou feines ha estat tractat per la literatura científica, malgrat la seva enorme transcendència per als edificis antics. De fet, encara ens preguntem si realment van existir normes generals sobre el tema - o, en qualsevol cas, suggeriments o recomanacions - que haguessin pogut orientar els diferents actors implicats.

Potser convingui distingir entre diversos conceptes que van sorgir després del Concili i que ara han perdut una mica de brillantor, com l’adaptació (reforma provisional) o l’adequació litúrgica (reforma definitiva), l’actuació ordinària o l’extraordinària, etc. L'evolució de la normativa litúrgica postconciliar, així com la progressiva presa en consideració de les comunitats locals que feien servir cada espai, van ser incorporant un factor addicional d'incertesa.

En aquestes actuacions sempre hi ha dicotomies que provoquen tensions moltes vegades irresolubles: entre el nou i el vell, entre el que s'ha de conservar i el que la comunitat demanda, entre el consum turístic i l'esdevenir quotidià, entre l'urbà i el rural, etc. Per això resulta imprescindible conèixer els criteris que donen suport a les intervencions, ja siguin legals (tant d'origen eclesiàstic com civil), arquitectònics, artístics, litúrgics o pastorals. (...)»

En aquesta edició cal fer esment de la presència catalana a través de les comunicacions acceptades. Tots els “grups comunicadors” hem participat, de diverses maneres, al Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall; fet que deixa veure la bona relació entre els arquitectes catalans que estem interessats per la temàtica i la bona feina que realitza aquest espai de trobada, amb quatre anys ja de recorregut. Som els següents:

Alba Arboix Alió, amb la comunicació: «Multiuso sacro. Intervenciones en el patrimonio religioso de la ciudad de Barcelona». L’Alba Arboix és reconeguda per la seva tesi doctoral sobre la relació urbana dels temples parroquials de Barcelona, que va ser publicada conjuntament entre l’Ajuntament i l’Arquebisbat de Barcelona. (entrevista aquí). Va participar al III CIARC (Sevilla 2013), juntament amb Magda Mària Serrano, amb la comunicació «Liturgia y espacio urbano en Barcelona».

Eloi Aran Sala, Giuseppe Giacalone y Maria del Mar Viladot (T113-Taller d’Arquitectura), amb la comunicació: «Quebraderos litúrgicos en el diseño de arquitectura religiosa actual». El despatx de T113 ha col·laborat en diverses ocasions en el seminari de Patrimoni Sacre i recentment ha estat seleccionat pels premis FAD per la seva intervenció de reforma de l’església del Col·legi Lestonnac de Barcelona (notícia aquí). També van ser seleccionats pels FAD en la seva intervenció de reforma del temple parroquial de Santa Madrona del Poble-Sec (notícia aquí). Per altra banda, l’Eloi Aran va ser el primer alumne en finalitzar el Màster en Patrimoni Cultural de l’Església de la Facultat Antoni Gaudí. Varen participar al III CIARC (Sevilla 2013) amb la comunicació «De la arquitectura religiosa utópica a la evangelización en los no-lugares».

Ricardo Gómez Val i Bartomeu Jané. Amb la comunicació: «Montserrat, ahora y siempre, un punto de encuentro». En Ricardo Gómez Val ha estat un dels darrers arquitectes en fer nous temples parroquials a Barcelona (per exemple Santa Rosa de Lima), a part de ser el director de les Jornades Internacionals sobre Patrimoni Sacre de l’AADIPA (2014), i en Bartomeu Jané va fer els estudis per arquitectes especialitzats en arquitectura sacra al Pontifici Institut Litúrgic de Sant Anselm, a Roma.

També cal remarcar la relació d’altres arquitectes participants al 6è CIARC amb l’activitat duta a terme des de la Fundació Joan Maragall. Tant l’Esteban Fernández Cobián (principal promotor dels CIARC), com en Bert Daelemans sj (autor de la lliçó inaugural del 6è CIARC), i l’Andrea Longhi (membre del comitè científic del CIARC) van publicar els seus articles respectius al monogràfic de la revista Qüestions de vida cristiana (coeditada per PAM i FJM) que duia per títol “Arquitectura i espiritualitat” (podeu consultar els articles aquí). Per altra banda, altres ponents de comunicacions, com en Fernando López Arias, també ha participat en alguna de les sessions del seminari de Patrimoni Sacre de la FJM. En definitiva, el CIARC d’Oporto és alhora un recull de les dinàmiques desenvolupades sobre l’estudi de l’arquitectura religiosa contemporània i un lloc de trobada per repensar accions futures.