Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Estic fent una recerca sobre arquitectura religiosa contemporània a Barcelona, especialment a partir dels anys seixanta cap ençà, i la revista Serra d'Or, com publicació referent cultural de casa nostra, m'ha facilitat els articles on aquest tema hi és present i són els següents:

Antoni  Borràs i Feliu, "Art i Església." any 1963, agost-setembre, núms.47-48, pàg. 28

Jordi Bonet i Armengol, "Arquitectura religiosa actual." any 1962, febrer, núm.29, pàg. 18

Pere Busquets, "Les converses d’arquitectura religiosa de Barcelona." any 1963 ,desembre, núm.51, pàg.19

Josep M. Martorell, "Trenta-cinc anys d’arquitectura religiosa. Unes consideracions i unes imatges." any 1975, febrer, núm.185, pàg.79

(imatge: interior de la Parròquia de la Sagrada Família, a Igualada. MBM)

Com podem veure, gairebé podem fer la broma aquella referent a la cançó de Joan Manel Serrat "Fa més de vint anys que tinc vint anys". Amb prou feines tenim alguna publicació sobre arquitectura religiosa moderna en català després de l'article de Josep M. Martorell (del despatx MBM arquitectes). Sí que hi ha alguna referència més en revistes d'àmbit eclesial, especialment la revista Taüll, que edita el SICPAS (Secretariat Interdiocesà de Conservació i Promoció de l'Art Sagrat); el monogràfic sobre "Art, arquitectura i cristianisme" del núm.37 de la revista Temes d'Avui (juliol-setembre 2010); o, més recentment, el monogràfic "Arquitectura i espiritualitat" del núm.254 de la revista Qüestions de Vida Cristiana (2016. En vaig parlar aquí).

Què ha passat en el nostre àmbit cultural en el que l'arquitectura religiosa moderna ja no és un tema interessant? Algunes respostes:

  • No hi ha una situació de creixement urbà que impliqui la creació urgent de nous centres de culte com es donava als anys seixanta a l'àrea metropolitana de Barcelona.
  • Creixent secularització i pluralitat de la societat, sovint acompanyada de polítiques laïcistes que no promouen la visibilitat de la institució eclesial, que es col·loca "com pot", sovint en baixos de blocs d'habitatges.
  • La divisió de l'Arquebisbat de Barcelona no ha donat peu a construccions de nova planta més enllà de les respectives cases de l'església ("Palaus Episcopals") de Sant Feliu i Terrassa. Es reforma i s'adapta, però generalment no es capta l'atenció cultural en aquestes intervencions. Val a dir que també hi ha una manca de gosadia pastoral-arquitectònica que propici actuacions innovadores o interessants.  
  • Hi ha hagut una certa desatenció, manca d'estudi i posada en valor del llegat del patrimoni sacre modern. La destrucció de la Capella de l'Assumpció a Gavà, de Subirachs (notícia), n'és un exemple. Es segueix promocionant l'art sacre que va del romànic al barroc, però la resta queda en segon terme.

Així i tot, si llegim l'article de Josep M. Martorell ens adonem que hi ha debats que no han canviat en trenta-cinc anys. Si recentment apareixia a la premsa la polèmica del Bisbe Novell referent a la pluralitat d'usos i activitats no-cultuals als temples parroquials (notícia), en aquest article de Martorell l'autor afirmava: "Per això, segons les darreres tendències de l'Església, els locals de culte han d'ésser polivalents i han de poder servir per a moltes i diverses activitats. L'Església haurà de projectar els seus edificis en funció de les necessitats humanes del sector de la societat a l'interior de la qual viu, sense tenir en compte si els necessitats es diuen o no cristians. És a dir, que hauríem de projectar construccions per a finalitats múltiples, les funcions de les quals no serien, en principi, fixades per les finalitats litúrgiques d'un grup de cristians"... fort, eh? Doncs d'aquí venim.