Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Avui comencem la 15a sessió del Seminari Intern de Patrimoni Sacre de la Fundació Joan Maragall amb unes breus paraules pel nostre estimat Enric Comas sj, que va defallir el passat 4 de setembre. El trobarem a faltar perquè era un dels més fidels assistents a les nostres sessions. Per aquest motiu trobareu també al vestíbul de l’auditori un breu mostrari de detalls constructius, articles i llibres de referència sobre arquitectura religiosa contemporània que he pogut trobar fent neteja de la seva habitació a la comunitat de jesuïtes del Clot.

Val a dir que hi ha un estrany lligam entre aquest recordatori i el tema de la sessió d’avui, el llegat d’Antoni Gaudí, ja que entre els llibres que ha deixat n’hi ha un de les set obres que l’Isidre Puig Boada va projectar pel Bisbat d’Urgell i que en la revista “Arquitectura 63”, on va publicar la seva visió sobre l’arquitectura religiosa moderna, també hi ha un article on apareixen obres d’en Jordi Bonet i Armengol, que també ens acompanya avui i amb qui l’Enric tenia relació també per la seva tasca pastoral: els Minyons Escoltes.

L’Enric va néixer el 1924 a Barcelona. Va ingressar com a “vocación tardía” un cop va acabar els estudis d’arquitectura, l’any 1950, al noviciat de Veruela (Saragossa), sent ordenat el 1962 a Sant Cugat del Vallés. Va ser d’aquella generació de jesuïtes que van entendre la vida laboral com una missió, quan les ordes religioses encara es podien permetre el “luxe” d’enviar en missió als seus membres en llocs no institucionals, ja fos en el camp de l’arquitectura, al despatx de T-50, o com consiliari dels Minyons Escoltes.

Diuen que a la seva taula de dibuix hi va posar la següent frase: “Serva ordinem et ordo servavit te”. Una citació monàstica que vindria a indicar “guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu”. Per l’Enric l’arquitectura era ordre, de la mateixa manera que els Exercicis Espirituals de Sant Ignasi també cercaven ordenar la pròpia vida a Major Glòria de Déu. Potser aquesta era la necessitat vital d’un “quixot del s.XX” com ho va ser l’Enric. Un home d’aquells d’una peça, de pedra picada. Diuen que, quan va estar a Bolívia, la gent comentava “El padresíto no está enojado, el padresíto es así”, en referència al seu fort caràcter i la seva manera de fer tan expeditiva i minuciosa.

Vàrem tenir la sort de poder comptar encara amb una xerrada seva dins de les sessions del present Seminari de Patrimoni Sacre. En aquella ocasió, el febrer de 2016, tractàvem la recepció del Concili Vaticà II, especialment la Sacrosanctum Concilium, en l’arquitectura contemporània. Per aquelles dates la seva obra principal, i també la nineta dels seus ulls, l’església del Col·legi Claver, ja havia rebut la distinció del DOCOMOMO. D’aquella obra en va sorgir el seu llenguatge posterior que l’identifica: l’altar com a centre generador de l’espai litúrgic. Durant la sessió em va sorprendre descobrir un Enric molt pacificat i, estranyament, molt humil. Com qui va encarnant aquella frase de la Contemplació per Assolir l’Amor de Sant Ignasi “Vós m’ho heu donat, a Vós, Senyor, ho torno”.

Ara no tenim temps per a més i ho hem de deixar aquí. Resten les seves obres i qui vulgui gaudir-les o interpretar-les, juntament amb un gran sentiment d’agraïment. Agraïment a l’Enric, agraïment a la Companyia de Jesús i, en definitiva, agraïment a la passió de la seva vida, que va ser Jesucrist.