Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

“En 1937 pasé en Asís dos días maravillosos. Allí, sola en la pequeña capilla románica del siglo XII de Santa Maria degli Angeli, incomparable maravilla de pureza, donde tan a menudo rezó san Francisco, algo más fuerte que yo me obligó, por primera vez en mi vida, a ponerme de rodillas”

(Simone Weil, “A la espera de Dios”. Edit. Trotta. Pag 40-41)
 
Què fa que un espai sigui propici per la pregària? Què va meravellar a Simone Weil fins al punt de fer-la agenollar en aquella capella del s.XII? Com és que, segons l’estètica hegeliana, l’home modern no ha trobat el tipus d’arquitectura que el faci agenollar? És possible, en definitiva, una arquitectura cristiana contemporània?
 

Aquesta cita de Simone Weil m’ha vingut a la memòria havent acabat de llegir l’obra de Jaume Genís Terri “Gaudí, entre l’arquitectura cristiana i l’art contemporani” (PAM. 2009), un estudi exhaustiu dels fonaments ideològics de l’arquitectura religiosa de Gaudí. L’autor té la virtut de fer un repás força pedagògic de les influències que rebé Gaudí en la recerca d’un espai sagrat que respongués a l’esperit del seu temps. Així, per les seves pàgines m’he anat retrobant amb els vells amics de les classes de composició i d’estètica: Puguin, Ruskin, Worringer, etc, però l’autor també m’ha fet descobrir una infinitat de relacions que desconeixia, especialment la de Joan Maragall i Antoni Gaudí com a figures cabdals del romanticisme català.

 
Jaume Genís Terri apunta una síntesi gaudiniana per a l’espai sagrat molt interessant. Gaudí parteix de la concepció hegeliana del gótic com l’estil que s’adapta millor al cristianisme perquè va aconseguir desmaterialitzar l’espai, és a dir, fer de l’esperit i del buit els protagonistes de l’arquitectura però, alhora, Gaudí és capaç de retornar a l’arquitectura simbólica a la recerca d’una relació amb la natura que transparenti el sagrat primigeni, és a dir, trobar allò sagrat en la matèria en tant que creació de Déu. És la constant dinàmica de retorn i reinvenció dels orígens que tant hem sentit de Gaudí: “La creació continua incessantment per mitjà dels homes. Els que cerquen les lleis de la naturalesa per conformar-hi noves obres col·laboren amb el creador. Els copistes no col·laboren, per això la originalitat consisteix a tornar a l’origen”.
 

Prenem com a mostra el temple de la Sagrada Família. En l’espai interior d’aquesta obra, diu l’autor, Gaudí segueix els principis de desmaterialització hegelians corresponent a  l’estil gòtic, tot portant-lo a la perfecció perquè ja no li calen les “crosses” dels arcbotants. Per altra banda, exteriorment, Gaudí retorna a l’arquitectura simbólica pre-clàssica, on el que compta és el barboteig de la massa pètrea oferint un sublim espectacle magmàtic. Així doncs, la matèria no és un estadi superat per la raó sinó que, juntament amb l’esperit, forma part de l’espai sagrat. En Gaudí no hi ha una disjuntiva esperit-matèria, abstracció-empatia, sinó que una i altra col·laboren dialècticament en un tot orgànic. Les columnes s’inclinen per mostrar la matèria fent un esforç per alliberar l’espai, i aquest espai és el que ens convida a reclinar-nos també nosaltres.