Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Aquest matí he anat a veure la Capella de la Pau, un espai pluriconfessional del cementiri de Lleida que va ser recentment inaugurat el passat 28 d'octubre per l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros. Tot i que encara li manquen part dels tancaments, hom ja es pot aixoplugar sota les pètries ales del que sembla un colom, figura que s'escau al nom de la capella. Per altra banda, els grans pilars que aguanten la coberta dónen a la capella un aire megalític que recorden als dòlmens (etimològicament "taula de pedra") funeraris. Espero parlar d'aquesta capella dissenyada per l'arquitecte Ferran Florensa en una altra ocasió, així que no m'extenc més i passo a parlar-vos d'un cas paradigmàtic de capella funerària: la Capella del Bosc (Skogskapellet, 1920)de l'arquitecte suec Erik Gunnar Asplund.
 
La Capella del Bosc va ser el primer projecte que Asplund va realitzar en solitari, tot i que també és deutor del seu company S. Lewerentz, amb qui va guanyar el concurs pel cementiri sud d'Estocolm el 1915. D'aquesta capella ens interessen dos temes: El recorregut dels seus espais i, per altra part, el seu estudi simbòlic, un híbrid entre santuari i refugi. El recorregut comença creuant el mur que limita la parcel·la de la capella, endinsant al vianant en un tupit bosc (referència clara a la mort en els quadres de Caspar David Friedrich, imatge de la dreta) que pretén concentrar als participants fins arribar a un pòrtic baix, un peristil de vuit columnes de poc més de dos metres, marcat per l'ombra. Asplund volia que aquest fos un àmbit per la reflexió i la fosca. Al damunt del peristil s'aixeca una coberta amb forta pendent que evoca la llar primigènia. A través de les reixes de la porta es pot intuir ja l'espai lluminós de la capella, el que s'anomena la "Sala de la Llum", on la comitiva funerària arriba al seu punt culminant. L'accés a l'interior del recinte suposa un fort contrast amb l'espai precedent. Una volta semiesfèrica il·luminada per un lluernari s'aixeca sobre un anell de columnes de igual dimensió que les del pòrtic. Els suports rodegen una superfície blanca que s'aixeca cap al cel de forma clara i embolcalladora, com una metàfora de l'esperança.
 
Pel que fa a la lectura simbòlica de la Capella del Bosc ens trobem amb un ús de formes geomètriques simples i potents que fan ressonar inconscientment els orígens arquetípics de temple i refugi: la piràmide pesada i l'esfera lluminosa com si haguéssim encabit el panteó romà dins d'una cabana. Per altra banda, en planta tenim que la sala de la llum és un quadrat al qual s'hi insereix una circumferència, que és la referència històrica permanent d eles arquitectures funeràries (per exemple el Mausoleu de Santa Constança). La planta quadrada és símbol de la terra (els quatre punts cardinals), mentre que la semiesfera ho és de la volta celestial. La cavitat semiesfèrica sota la coberta piramidal evoca la imatge d'un túmul, de la cova dins la muntanya, imatge del pessebre i el sant sepulcre, lloc de naixement-mort-ressurrecció que trobem tantes vegades en les icones orientals. També cal parlar del simbolisme de la Capella del Bosc com a cabana, lloc ontològic de l'aixopluc (de fet, Asplund pren la referència del refugi danés de Liselund que havia visitat l'estiu anterior). L'aparença del petit edifici conté una idea mítica que correspon amb l'espai de la llar com el centre de l'habitar humà, axis mundi de l'home com diria Mircea Elíade. En aquesta imatge de cabana primigènia la xemeneia és el centre de l'habitació, trencant la coberta en el seu "angle sagrat". És el lloc de sortida dels fums, però també el lloc pel qual l'ànima dels morts s'eleva cap al cel. Les capelles dels crematoris es diferencien dels temples normals en que els ritus solemnes es celebren a l'entorn del cadafal. En el cas de la Capella del Bosc, el cadafal es situa lleugerament desplaçat sota la llanterna, de manera que són els participants de la cerimònia els qui ocupen el centre. La xemeneia mítica existeix com objecte simbòlic que ha mutat la seva funció vers la emoció. En definitiva, Asplund aconsegueix condensar la vida i la mort en una petita construcció de fusta amb una forta càrrega simbòlica. Tot i ser una construcció clarament inserida en la cultura nòrdica no deixa de ser un referent per a nosaltres.