Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Els propers dies 5 i 7 de Juliol he estat convidat a participar a les taules rodones «L’expressió artística del fet religiós: la religió en les arts» i «Arquitectura i espai sagrat: la representació de l’espai sagrat en la societat actual», respectivament, dins del curs d’estiu de la UB «Simbologia religiosa a l’art i la cultura» que coordina el Sr. Francesc Grané i Terradas, professor associat de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la URL i director del Centre Edith Stein.
 
Segons diu la presentació del curs: “La simbologia religiosa és present, de manera molt destacada, en el patrimoni artístic i cultural europeu. En els darrers anys, però, s’ha produït una desvinculació cada cop més gran entre aquest llegat i el seu origen sagrat, argumentant una significació no religiosa que, en molts casos, s’ha consolidat. (...) Aquest curs té per objectiu estudiar l’origen dels símbols artístics i culturals com a expressió d’un conjunt de vivències vinculades al cristianisme.”
 
Aquesta qüestió, que ja han tractat publicacions prou conegudes com “Hem perdut l’oremus”, de Salvador Alsius, o “Diccionari de símbols cristians”, de Mn. Lluís Maria Vericat, és un tema present en el debat actual, especialment pel que fa a l’ensenyament de la Història de l’Art i de l’enfoc cultural de l’assignatura de Religió a les escoles. Vagi per endavant, doncs, la meva felicitació als qui han fet possible aquest curs, tot i que no deixo de preguntar-me si, de cara al futur, aquest serà un tema al que els estudiants opcionalment hauran de recórrer només en la seva etapa universitària. De confirmar-se aquesta hipòtesi es constataria l’empobriment del nivell general de la cultura, però entre el “res” i “l’alguna cosa” sempre prefereixo la darrera, per això està molt bé que s’ofereixi aquest curs d’estiu.
 
Des del camp de l’arquitectura recomano la lectura de “La idea de ciudad” de Joseph Rykwert, del qual Eugenio Trias va fer-ne un resum genial a l’article “Sol de invierno” el passat Nadal. En aquesta obra es reivindica el mateix que preten desvetllar el curs “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”: les arrels metafísiques de la comunitat humana que ha quedat desdibuxada pel trencament de tot límit que es va donar amb la modernitat. Intento explicar-me: Des de que Nietzsche va esborrar la línia de l’horitzó, els homes hem perdut la referència del transcendent en la nostra cultura i, amb ella, hem anat esborrant també els límits de les antigues muralles de les ciutats, dels camins i, fins i tot, dels límits horaris. La ciutat, a imatge i semblança de les nostres vides, es presenta ara com l’urbanisme “sprawl”, desparramada i dispersa com tan bé va mostrar la pel·lícula “American Beauty”. Així, la ciutat de la sobremodernitat es caracteritza per la alienació esquizofrènica de l’home en un món sempre en marxa (on-line) i en xarxa, on ja no es viu en un “krono-topos” sinó en un doble espai constantment a cavall entre l’actual i el virtual, aquesta mena de “u-topos” descrit per Marc Augé a “Los no lugares. Espacios del anonimato”.
 
Què és doncs la ciutat segons Joseph Rykwert? La ciutat és la sol·lució a una malaltia humana que és la necessitat de significat, un lloc on poder afirmar-se, un krono-topos habitable:
 
“Resulta difícil imaginar una situación en la que el orden formal del universo pudiera ser reducido a un diagrama de dos coordenadas que se cortaban en un plano. Pero ésto fué lo que ocurrió exactamente en la antigüedad. El romano (...) podía deletrear en sus instituciones cívicas la totalidad del universo y su significado, de forma que se encontraba perfectamente situado en él.
 
Nosotros hemos perdido todas las hermosas certezas acerca de la forma en que funciona el Universo y ni siquiera sabemos si está en expansión o se contrae, si fué producido por una catástrofe o si se renueva constantemente. Esto no nos exime de buscar algún fundamento para la certeza de nuestros esfuerzos por dar forma al entorno humano. No es ya verosímil que encontremos este fundamento en el mundo que los entendidos en cosmología están remodelando contínuamente a nuestro alrededor. Esto nos obligará a buscarle sentido dentro de nosotros mismos, en la constitución, en la estructura, de la persona humana. (“La idea de ciudad” de Joseph Rykwert. Edicions Sígueme. Salamanca 2002)