Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

El passat mes de Març va sortir a la llum el llibre “Arquitectura milagrosa”, del crític d’arquitectura de La Vanguardia, Llàtzer Moix, que ens obsequiava amb una entrevista de presentació de la seva obra. Donades les referències religioses que feia l’autor no vaig poder resistir-me a llegir-lo i, certament, és un llibre que no te pèrdua perquè està molt ben documentat i perquè, per altra banda, ha pogut elaborar un discurs ben trabat sobre la revisió del que s’ha anomenat “arquitectura icònica”.
 
A l’inici de la obra, l’autor apunta que “A caballo entre el siglo XX y el XXI, España creyó en los milagros. Concretamente, en los milagros que podían obrar los arquitectos estrella. Bastó que Bilbao levantara el Guggenheim y, por su gracia, saltara de la grisura posindustrial a los brillos de la economia terciaria (...). En la era de la imagen y la simulación, un edificio de rúbrica selecta y formas espectaculares adquiría el potencial renovador que antaño se atribuía al conjunto de una sociedad organizada y emprendedora. La arquitectura pasó a ser considerada mano de santo.” És a partir de l’efecte Guggenheim de Bilbao que Llàtzer Moix va fent una revisió dels encerts i també dels grans desastres del que ha estat l’afany de penjar quadres tridimensionals en les trames urbanes de diferents ciutats d’Espanya - des de la calatravesca valenciana fins als èxits de l’Ajuntament de Palafolls - tal qual com si fos una col·lecció museística a l’aire lliure per poder ensenyar passejant amb un bus turístic. Només que aquest museu urbà a vegades surt molt car, sobretot quan no hi ha programa i tot queda en formalismes.
 

Més que anar citant els exemples que posa l’autor, crec que val la pena anar repensant i prenent criteri sobre algunes maneres de fer arquitectura. L’arquitecte estrella ha esdevingut una marca més que, només per posar-hi la seva empremta, multiplica màgicament el valor d’un objecte com un rei Midas. Havent perdut l’interés per la funció de l’edifici – tot i que és cert que la funció icònica ja és en ella mateixa una funció –, l’arquitecte esdevé un modista que es dedica a revestir volums interessants i jugar a pelleteries (és a dir, al joc de les diferents pells). L’arquitectura comercial, o més ben dit, la comercialització de l’arquitectura, fa que un dels exponents de l’arquitectura tecnològica com Sir Norman Foster acabi projectant un embolcall pel Camp Nou com qui ven una camisa reversible amb diferents possibles estampats, com també és el cas del multifacètic profilàctic vidriós de la Torre Agbar de Jean Nouvel, etc. En aquests temps en que la firma “inditex” no coneix rival en la costura, i la arquitectura icònica esdevé “arquinditextura”, Llàtzer Moix s’atreveix a dir que el rei va nu.