Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Dilluns, 12:30h. Entro a l'església i sec en un dels últims bancs. Miro i remiro nerviosa el recordatori del funeral i intento retrobar algun dels trets característics de l'actitud de fra Jaume. No m'agraden els enterraments, soc de llàgrima fàcil i reconec que el tema del dol i la mort em costa.

Comença la cerimònia i veig entrar tots els seus germans caputxins en processó. Tots en ordre, saben què han de fer a cada moment i quin és el ritme litúrgic de la cerimònia. Església plena. Miro fins on m'arriba la vista i observo la gent. És allà la seva família? I aquells joves del quart banc, com el van conèixer? Recordava les nostres converses fra Jaume al final de la seva malaltia? Va poder mirar les fotografies de la seva estimada Amazònia?  El vaig arribar a conèixer, realment?

Mentre em qüestiono tot això la cerimònia continua de fons. Fra Eduard glossa qui era fra Jaume i em reconec en certs moments avergonyida per aguantar el riure amb certes expressions i records. Fra Eduard em fa recordar el primer dia que vaig conèixer fra Jaume. Caminava amb certa dificultat i portava tirants que li sostenien els pantalons. Una samarreta publicitària completava el seu look. Gràcies per venir a casa, noia, em va dir! I així moltes altres vegades. Jo anava a casa seva, al convent dels caputxins de Sarrià, i un any més tard hi tornava per acomiadar-lo, junt amb la seva família.

I de cop i volta ho vaig entendre. Presenciava el comiat sincer i agraït per la vida del Jaume al costat de tota la seva família, la de sang, la religiosa, i la d'aquells que ja ens hi sentíem una mica part. I després de copsar tot això la litúrgia de l'enterrament em va semblar menys freda, menys guionitzada i molt més personal. Confesso que em vaig garratibar, físicament i mentalment, quan vaig veure el cos present del Jaume dins el taüt obert, vestit amb el seu hàbit. Em va costar avançar pel passadís.  

Però alhora no sentia pressa perquè acabés aquella cerimònia. Volia allargar aquell sentiment de família. I va arribar el moment del final. Tancaven el taüt i el transportaven pel passadís central de l'església fins al cotxe. Un acte que havia vist en nombroses ocasions i en altres funerals, però allò va ser diferent. Els caputxins custodiaven el taüt, un taüt tan senzill i auster que em va semblar ben propi del Jaume. Caminant, cantaven el Virolai. Caputxins joves i més grans, de Pompeia, Arenys de Mar, Sarrià o Igualada. Tots junts, en comitiva, i fra Jaume enmig d'ells. Em van caure les llàgrimes, i no de tristesa sinó de felicitat. Vaig entendre la sort que havia tingut de poder dir adéu al Jaume, al costat de tota la seva família, i sentir que la familiaritat caputxina era real, jo la vivia, i que els funerals ja no em semblaven tan tristos, ni freds, ni llargs.