Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Periodista de mitjà generalista truca a rector de parròquia per gravar imatges per a un reportatge. Queden a una hora pactada i aquell dia es presenta deu minuts abans de l’acordat. El rector obre la porta a l’equip de gravació sense problemes i finalitzen les imatges en molt poc temps. Fins aquí el relat clàssic d’un modus operandi habitual en l’àmbit comunicatiu. Gestió feta, imatges gravades i emissió de reportatge. Però he oblidat un detall important en aquesta petita història, l’intermediari del gabinet de premsa de torn.

L’anècdota que revelo aquí avui és verídica. Quan l’equip de gravació acaba la seva feina apareix el responsable de premsa d’un bisbat i escridassa el periodista perquè ha arribat deu minuts abans de l’acordat. Li recrimina que està fart que aquell mitjà se senti impune en allò acordat, que vagin sempre a la seva i que alguns companys de mitjà sempre “els treguin malament” en les notícies. L’equip de gravació, atònit, no dona crèdit. A què treu cap aquest malhumor, aquesta mala acollida i aquests problemes quan el propi rector de la parròquia ha obert sense problemes la porta? Conversen de tornada a la televisió i afirmen les poques ganes que tenen de tornar a gravar qualsevol peça que impliqui a l’Església. Quina pena per aquell rector que entusiasmat ha ensenyat la seva feina de formiga en un arxiu, en una pastoral o a la litúrgia.

Quan hem perdut de vista que un responsable de premsa el que ha de facilitar és que l’acció i el missatge de l’Església arribi al públic generalista? Tot i que és una minoria, i ho sabem, no puc deixar de recordar que predicar amb l’exemple és el primordial, i més a l’Església. L’acollida fraternal, amable i facilitadora ha de ser una màxima en tots els àmbits de la vida. No s’hi val demanar un tracte més amable per part dels mitjans de comunicació cap al fet religiós i que el dia que per fi venen a casa se’ls hi demanin credencials absurdes i se’ls renyi en to moralista i acusador. 

Per sort aquesta anècdota és una minoria en el panorama actual a casa nostra. Conec de primera mà molts responsables de premsa que s’escarrassen en la seva feina i en el tracte amable als mitjans. Han entès que la relació entre periodistes i gabinets de premsa és com la vida mateixa. Les relacions s’han de cuidar, treballar i lluitar. Ningú està per sobre del bé i del mal, i cal sovint un gest d’humilitat i agraïment. Queda dit, responsables de premsa, cuideu i ensenyeu el tresor amb el qual treballeu a tot aquell qui mostri interès.