Vés al contingut

El Papa Francesc, en la seva recent encíclica Laudato si´, que vaig tenir ocasió de comentar en aquest blog, ha denunciat la “tecnocràcia” dominant, és a dir, el creixent poder de la tècnica i la ideologia materialista que l’acompanya, com una de les grans arrels de la degradació mediambiental i social que patim.

La seva visió no és nova. Ja fa temps que s’acumulen dubtes i preocupacions davant l’evolució imparable de la tècnica. Nombrosos filòsofs al llarg del segle XX (Romano Guardini, Heidegger, Adorno-Horkheimer, Marcuse...) han desenvolupat una important crítica de la racionalitat tecnològica i assenyalat els seus perills. Es constata que el continu creixement tecnològic en atorga cada cop més poder, fins al punt de manipular ja els orígens de la vida i de controlar el mateix codi genètic humà, però no sembla sotmès a regles vinculants per guiar el nostre comportament i per afrontar els canvis i greus problemes que planteja.

Aquesta és també fa temps una gran preocupació per a l’Església, expressada en nombroses ocasions, i que ara Francesc reitera de forma encara més radical. En aquest sentit, ja el Papa Benet XVI (en línia amb els seu predecessors), en la seva encíclica social Caritas in Veritate (2009) va dedicar un capítol específic al tema de la tècnica i la seva relació amb el desenvolupament. Per evitar qualsevol malentès, partia expressament d’una valoració positiva de la tècnica com a “fet profundament humà, vinculat a l’autonomia i la llibertat humanes” on “es manifesta i confirma el domini de l’esperit sobre la matèria” i que permet millorar les condicions de vida de la humanitat. Ara bé, Benet XVI denunciava que el progrés tècnic i els seus èxits han portat a una falsa creença en l’autosuficiència de l’ésser humà, sota la idea d’una llibertat absoluta i sense límits i això ha portat a “l’absolutització” de la tècnica. Des d’aquesta perspectiva es tendeix a considerar vàlid i veritable tot allò que és factible, eficient i útil, eliminant les qüestions del per què, del sentit, de les finalitats, de la responsabilitat moral, confonent mitjà amb fi. I d’aquí sorgeix la pretensió de “tecnificar” el desenvolupament humà, com a simple problema tècnico-econòmic, ignorant la seva dimensió moral. Alhora també avança la pretensió de tecnificació de l’ambient natural, que és vist com a simple “conjunt de dades fàctiques”, matèria disponible al nostre gust i al nostre domini arbitrari. Aquesta visió ignora la “gramàtica” inscrita en la natura, que ens indica finalitats i criteris per a un ús intel·ligent i responsable. En conseqüència, s’obre pas la temptació d’exercir la violència contra ella.

A Laudato si’, Francesc, en línia amb aquest pensament i inspirant-se en el pensament del filòsof cristià Romano Guardini, aprofundeix en aquesta reflexió. Sense deixar d’afirmar el valor positiu de la tecnociència ben orientada, com a productora de coses valuoses, assenyala la tecnocràcia com una de les principals causes dels enormes danys infringits al medi ambient. D’una banda, constata que l’immens poder i capacitat de domini que ha donat la tecnologia a l’ésser humà no ha anat acompanyat del suficient desenvolupament moral i espiritual de la humanitat en responsabilitat, en valors, en consciència dels límits de la pròpia llibertat. Això fa que l’ésser humà no estigui preparat per usar amb encert el poder creixent de què disposa i que augmenti constantment la possibilitat d’usar-lo perversament, ja que no disposa d’elements per controlar-lo.

Ara bé, per a Francesc, el problema fonamental és la manera com la humanitat ha assumit la tecnologia i el seu desenvolupament, en un paradigma, avui dominant, homogeni i unidimensional. En aquest paradigma es destaca un concepte de subjecte que veu la naturalesa com a pur objecte, pura matèria disponible per a l’experimentació, possessió, domini, transformació i per extreure’n el màxim profit, ignorant el missatge que la natura porta inscrit en les seves estructures. L’ésser humà es declara falsament autònom de la realitat i es constitueix en dominador absolut. I això porta a “l’ensorrament de la base mateixa de la seva existència", perquè –citant en aquest punt a Joan Pau II “enlloc d’exercir el seu paper de col·laborador de Déu en l’obra de la creació, l’home suplanta Déu i amb això provoca la rebel·lió de la natura.

El drama, per Francesc, és que aquest paradigma tecnològic s’ha estès a tots els ordres de la realitat, condicionant els estils de vida i el funcionament de tota la societat, incloent l’economia i la política, sobre la base de la idea de domini. D’aquí procedeix la il·lusió del creixement material il·limitat i la creença que el creixement del mercat i el progrés tecnològic resoldran totes les necessitats i els problemes ambientals. Però el cert és que el mercat per si mateix no garanteix el desenvolupament humà integral ni la inclusió social.

Davant d’això Francesc ens reclama una valenta “revolució cultural”, que sigui capaç de reorientar i limitar la tècnica i col·locar-la de nou “al servei d’un altre tipus de progrés més sa, més social, més integral”, adreçat prioritàriament a resoldre problemes de les persones i ajudar-les a viure amb més dignitat i menys sofriment. Es tracta de prendre consciència que els avenços i les novetats constants no necessàriament promouen el progrés de la humanitat i que, per tant, cal que ens aturem per un moment per recuperar la profunditat de la vida i preguntar-nos més pels fins i pel sentit del que fem.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.