Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En els últims anys tenim obert un gran debat sobre com voldríem configurar el nostre país en cas que es constituís en Estat independent. Aquest debat, encara que sigui sobre una hipòtesi incerta (la independència), és realment interessant, perquè fomenta una discussió sobre qüestions claus del nostre model de societat (economia, govern, defensa, relacions internacionals, cultura, religió....) sobre els quals sempre és bo reflexionar. Malauradament, el fet que l’Estat espanyol persisteixi encara en la seva irracional, visceral i antidemocràtica negativa a permetre i acceptar el resultat d’una consulta específica al poble català, ens distreu energies per un debat més ampli i seré sobre totes aquestes importants qüestions.

Amb tot, per la seva utilitat, val la pena promoure aquest debat. Precisament, des de fa uns dies, CatalunyaReligió ofereix un cicle molt interessant d’entrevistes als principals líders polítics catalans, on es tracta el fet religiós amb la hipòtesi d’un nou Estat.

El tractament legal i polític del fet religiós és una qüestió molt àmplia i complexa, sobre la qual sovint es confronten amb passió posicionaments i sentiments molt diversos. El problema és que sovint es cau en visions dogmàtiques i reduccionistes i s’oblida que les creences religioses, no solament són una dimensió clau i molt sensible en la vida d’una part notable de la població, sinó que també formen part dels drets humans.

Per això, si Catalunya esdevé un Estat haurà de reconèixer i protegir el dret humà fonamental a la llibertat religiosa, un dret vinculat profundament a la dignitat de la persona i, com a tal, consagrat en tots els Tractats Internacionals de Drets Humans,  com a part de l’ordre públic internacional (Declaració Universal dels Drets Humans, Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, Convenció dels Drets de l’Infant, Convenció Internacional sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació racial....), com també naturalment en l’àmbit europeu (Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i Llibertats Fonamentals i  Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea).

Aquest conjunt de tractats internacionals garanteixen a tota persona la llibertat de pensament i de religió sense patir cap tipus de coerció ni discriminació per aquest motiu, la qual cosa inclou “la llibertat de canviar de religió i creences i també la llibertat de manifestar-les individualment i col·lectiva, en públic i en privat, mitjançant l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança”.

Segons la interpretació comuna d’aquests textos, la protecció que ofereixen no es limita a les religions tradicionals, sinó que es refereix tant a les creences teistes, com les no teistes i les atees, així com al dret a no professar cap religió o creença concreta o a canviar-ne, restant prohibida tota mesura coercitiva per aquests motius.

Així mateix cal tenir present que el Pacte internacional dels drets econòmics, socials i culturals (1966), en el seu article 13.3 estableix que els Estats part es comprometen a respectar la llibertat dels pares o tutors legals, «de fer que els seus fills o pupils rebin l’educació moral i religiosa que estigui d'acord amb les pròpies conviccions».

En conseqüència, aquest ordre públic internacional obligaria als poders públics d’una Catalunya independent a reconèixer, garantir i protegir la llibertat religiosa, prenent totes les mesures per fer efectiu el seu exercici per tothom en totes les seves dimensions i evitant qualsevol forma de vulneració o discriminació per aquest motiu.

En una societat plural com la nostra això exigiria també que l’Estat català l’obligació d’assumir una completa neutralitat en relació a les diferents creences religioses (teistes, no teistes o atees) presents en la societat (principi de aconfessionalitat o laïcitat), sense prendre partit, ni promoure, ni identificar-se, ni privilegiar, ni afavorir a alguna d’elles, vetllant perquè cap confessió s’apoderi de l’espai públic (però sense impedir tampoc que l'úsin legítimament), i evitant també qualsevol discriminació o hostilitat respecte de les creences o confessions religioses.

Finalment, una Catalunya independent, respectuosa del principi de llibertat religiosa i de no confessionalitat, hauria de reconèixer l’aportació que poden fer i que, de fet, ja fan les confessions religioses en la vida social des de múltiples punts de vista (en la cohesió social, en l’atenció als col·lectius vulnerables, en la vida cultural, en l’ensenyament, en la promoció de valors ètics, en l’economia social...) i, per tant, col·laborar amb les diferents confessions i institucions religioses per afavorir tant l’exercici individual i col·lectiu de la llibertat religiosa com en tot allò que promogui el bé comú, mitjançant els oportuns acords de cooperació institucionals.

Naturalment, és lògic que aquesta col·laboració i reconeixement s’ha de concretar en funció de les circumstàncies i tenint en compte el grau d’arrelament social de les creences i la representativitat de les diferents institucions. En aquests sentit és innegable que el cristianisme i, en particular el catolicisme, és, ara per ara, la confessió religiosa més àmpliament i profundament arrelada en la ciutadania catalana i la seva tradició cultural.

La necessària col·laboració entre l’Estat i les diferents institucions religioses, considerant el seu valor social, obliga a tenir en compte qüestions tan importants com l’adequat finançament (per exemple per assignació voluntària dels contribuents) d’aquestes institucions segons la seva representativitat, arrelament i funció social (igual com s’afavoreix el finançament d’altres institucions considerades socialment importants, com ara els partits polítics, els sindicats, les entitats socials...); la garantia de l’assistència religiosa a les persones que es troben internes en institucions de servei públic (institucions sanitàries, centres de detenció o internament...); la presència suficient del fet religiós en els mitjans de comunicació públics; la garantia de la formació sobre el fet religiós en l’ensenyament (tot garantint el dret, abans esmentat, dels pares a que els seus fills rebin la formació que correspongui a les seves creences); el reconeixement civil de certs actes jurídics vinculats a pràctiques i creences religioses (particularment el matrimoni), el reconeixement jurídic de la singularitat de les entitats religioses; la presa en consideració de les festivitats religioses socialment arrelades en la determinació  de les festivitats laborals, etc.