Vés al contingut

En els darrers anys ha anat guanyant força a casa nostra un perillós laïcisme que pretén la marginació social de la religió i especialment del fet cristià, cercant la minimització de la influència de l’Església i del catolicisme, considerat un adversari a combatre.

El laïcisme excloent, de fet, és molt antic (i en alguns moments de la nostra història fou molt agressiu i sovint sanguinari). Ara bé, avui i dia, per raons que mereixerien un estudi profund, aquest laïcisme, degudament reconvertit, ha reprès nova força, desenvolupant un enorme i creixent activisme social, polític i mediàtic, que ha aconseguit imposar el seu relat a l’opinió pública, fins al punt d’associar-se popularment a progrés, llibertat i modernitat. Però, en realitat, i em sap greu dir-ho, la seva essència real és de caire autoritari.

Un ampli front de partits polítics (Comuns, ICV, Podem, CUP i en alguns àmbits ERC o PSC... de vegades amb la complicitat o la passivitat de PdCat...) amb l’impuls de diferents entitats socials, així com bona part dels mitjans de comunicació (incloent fins i tot la radio i la televisió públiques de Catalunya i moltes municipals, sigui en les seves línies editorials o en els àmbits d’acció d’alguns dels seus professionals), treballen dia a dia per desprestigiar l’Església Catòlica i el catolicisme, reduir la seva presència pública, limitar-ne la col·laboració dels poders públics (especialment la de tipus econòmic), fer-la fora de l’ensenyament, fer callar o tergiversar els posicionaments eclesials sobre determinats temes, diluir el seu arrelament en el magma de la creixent diversitat religiosa i restringir-ne les seves capacitats legals de funcionament. Val a dir que en molts casos aquestes actuacions no responen a un opció deliberada, sinó a la inèrcia de pràctiques, prejudicis i estils que inconscientment incorporen el relat dels veritables promotors d’aquest laïcisme.

El fet és que aquesta ofensiva laïcista comporta la vulneració de la llibertat religiosa, un dret humà fonamental vinculat a la dignitat humana, avui en perill en el nostre país. Alhora, aquestes pràctiques i polítiques, en la mesura que volen afeblir el fet religiós, poden comportar un greu empobriment social i cultural de la nostra societat, la qual, no oblidem, s’identifica majoritàriament amb alguna tradició religiosa, especialment la cristiana.

La llibertat religiosa, un dret humà fonamental amb dimensió pública

I és que avui és trist haver de recordar que el dret humà a la llibertat religiosa no és només el dret individual a elegir lliurement les pròpies creences sense patir cap restricció, coacció o discriminació, sinó que comporta també, com estableixen els tractats i la jurisprudència internacionals, una dimensió col·lectiva i pública. Aquesta dimensió col·lectiva i pública exigeix el respecte del dret dels individus, els col·lectius i les confessions a expressar públicament les pròpies conviccions i a aspirar a la seva extensió, a celebrar dignament el seu culte i ritus, a promoure’n l’ensenyament, a garantir-ne la transmissió generacional, a participar i pretendre influir (com qualsevol altra opció) en tots els debats públics des de les pròpies creences, així com el respecte al lliure desenvolupament de les confessions i organitzacions religioses d’acord amb les seves pròpies tradicions i conviccions. El reconeixement d’aquests drets és una conquesta de llibertat i de progrés, aconseguida després del vessament de molta sang.

I cal també repetir que per garantir el ple exercici d’aquest dret fonamental, incloent la seva dimensió col·lectiva i pública, es requereix la col·laboració entre els poders públics i les confessions i institucions religioses de les diferents tradicions existents a la societat. Alhora, aquesta col·laboració, degudament orientada, en la mesura que afavoreix el desenvolupament de l’activitat de les confessions, també comporta importants beneficis socials, en termes culturals, educatius, de cohesió social i de convivència. Sense l’enorme acció social, cívica, cultural i educativa de les religions, especialment el cristianisme, vinculat profundament a la cultura i la història del nostre país, la nostra societat seria molt més injusta, conflictiva, violenta, desigual i endarrerida. Els mateixos drets humans, els valors de justícia, de llibertat, de pau, de solidaritat i fins i tot de laïcitat són fruit en bona mesura del desplegament social del cristianisme i de l’acció de molts cristians al llarg de la història.

Les confusions conceptuals laïcistes i les seves expressions

Darrera de la mentalitat laïcista excloent hi ha greus confusions conceptuals, causades per pur desconeixement i que no responen normalment a mala fe (al contrari, sovint es viuen com una causa justa i d’alliberament).

Així, es confon la necessitat de separar els poders públics de les institucions religioses amb l’absurda exclusió de la la col·laboració entre uns i altres. L’Estat, sense atorgar poder jurídico-polític a cap confessió, té el deure de col·laborar amb totes elles en favor de la protecció integral de la llibertat religiosa i en tot allò que afavoreixi al bé comú.

Es confon la necessària laïcitat de l’Estat amb la impossible laïcitat de la societat, negant així la religiositat inherent a les persones com a fet social. Totes les persones tenen conviccions religioses o creences relacionades amb el sentit de la vida, vinculades a la seva identitat més profunda i les seves opcions ètiques i que són viscudes comunitàriament. Aquestes creences han de ser no solament respectades sinó també tingudes en consideració permanentment en totes les polítiques públiques.

I es confon l’obligada neutralitat de l’Estat respecte el fet religiós (que li exigeix no identificar-se ni confondre’s amb cap religió) amb una apriòrica (i avui indefensable) concepció global negativa de la religió com a suposada opressió que cal superar o en tot cas una rèmora del passat en extinció i simplement a tolerar. Certament, la religió, com tot fenomen social, té patologies que cal corregir (també el cristianisme), però no s’han de confondre amb la seva realitat normal, que contribueix decisivament al desenvolupament de les persones, de la societat i de la cultura.

Arrossegada per la seves confusions (i també sovint per l’intent de guanyar poder polític amb aquesta bandera) i estimulada certament també per algunes patologies històriques i actuals en l’interior del món catòlic (que els mateixos catòlics hem de corregir), la nova ofensiva laïcista s’ha expressat darrerament en múltiples propostes i actuacions: la intenció declarada d’alguns partits d’eliminar la històrica concertació entre l’Estat i institucions religioses cristianes en l’educació i d’excloure l’ensenyament confessional (encara que sigui opcional) de l’escola pública; l’intent d’eradicar tot benefici fiscal i col·laboració pública econòmica amb les institucions catòliques (mentre es considera normal el suport econòmic als partits polítics, sindicats, fundacions o altres); l’eliminació de símbols i elements amb contingut cristià de l’espai públic (creus, noms de carrers, monuments...); la repressió mediàtica i fins i tot legal de posicionaments en certs temes simplement perquè contradiuen el discurs dominant (discurs que, per encertat que fos, mai no pot ser la veritat total i definitiva sobre res), vulnerant així també la llibertat d’expressió (per exemple: la insòlita declaració de persona non grata d’un bisbe per les seves opinions, les mesures coactives sobre campanyes ideològiques, a l’empara de la Llei contra la discriminació del col·lectiu LGTB -una llei que no ofereix prou garanties per evitar la vulneració de la llibertat ideològica i d’expressió-, una inaudita resolució parlamentària per impedir una conferència en una parròquia...); l’exclusió de cerimònies i rituals religiosos seculars cristians dels programes de festes municipals d’origen cristià; projectes d’expropiació d’edificis religiosos per “retornar-los al poble”; la promoció de la no presència de càrrecs públics en cerimònies religioses cristianes (mentre sí que es troba normal assistir a les d’altres religions i, per descomptat, també a qualsevol mena d’actes culturals, esportius o culinaris...); la rescissió de convenis de col·laboració per l’atenció religiosa en institucions sanitàries; una cobertura informativa sistemàtica, sovint manipuladora, de tota mena d’escàndols en el món cristià (encara que siguin en altres continents), mentre s’invisibilitza la pràctica i la vida religiosa cristiana normal de centenars de milers de creients o bé se la presenta separada i sense cap relació amb les creences que la fonamenten. Tot això per citar només alguns exemples. A això cal sumar l’activitat agressiva de certs col·lectius que causen danys físics en esglésies, interrompen celebracions, denigren símbols i persones o desenvolupen accions provocadores que ofenen el sentiments religiosos de molts.

L’anunci d’ERC d’una proposta de reforma legal

En aquest context no crida l’atenció la intervenció de fa uns dies del portaveu del Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, on anunciava la pròxima presentació d’una proposta de reforma de l’actual legislació estatal en matèria de llibertat religiosa, en termes similars a la presentada a l’any 2010 (conjuntament amb EUiA i ICV) i que no va prosperar per manca de suport del PSOE.

Aquella proposta de llei del 2010, les línies mestres de la qual el diputat Joan Tardà va recordar a la cambra, suposava una profunda mutació del règim jurídic actual a Espanya, de greus conseqüències, especialment pel que fa l’Església Catòlica (a qui realment anava adreçada) però també per les altres confessions. Es presentava com un intent d’ampliar la protecció de la llibertat ideològica, atorgant-li garanties equiparables a la llibertat religiosa, però en realitat plantejava modificacions legals que suposaven un greu retrocés, quan no vulneracions, en matèria de llibertat religiosa.

Entre d’altres aspectes preocupants, recordats ara pel diputat Sr. Tardà, la proposició establia una greu limitació legal a la col·laboració entre institucions públiques i confessions religioses, ja que la supeditava únicament a la finalitat de protegir la llibertat religiosa, excloent implícitament la col·laboració en matèria econòmica, educativa, cultural, social, cívica...; (¿per què els poders públics poden col·laborar i contribuir al sosteniment econòmic de partits polítics, sindicats, fundacions, i atorgar-los exempcions fiscals, i no ho pot fer amb confessions religioses ben arrelades i que també tenen la seva funció social?). D’altra banda, el text preveia la submissió de les institucions religioses (actualment amb un estatus legal específic) al règim legal d’associacions i fundacions civils, vulnerant així la seva llibertat d’autoorganització basada en les seves conviccions, normes i tradicions. Establia també l’eliminació del matrimoni en forma religiosa (com ja va fer la Segona República), menystenint aquesta realitat, obligant als creients a un doble tràmit i eliminant qualsevol reconeixement legal de la normativa religiosa del matrimoni. El text queia fins i tot en l’absurd de prohibir als càrrecs públics l’assistència a cerimònies religioses, vulnerant matusserament la llibertat d’acció política dels representants electes. Finalment, la proposta preveia implícitament la derogació automàtica dels Acords d’Espanya amb la Santa Seu (cada cop més criminalitzats) en allò que fos contrari a aquesta Llei (doncs només així seria possible l’aplicació a l’Església de les reformes esmentades). De fet, el text semblava no reconèixer-li ja més cap interlocució jurídico-política a la Santa Seu, malgrat sigui la institució màxima per als catòlics.

El més sorprenent de tot era que l’aprovació d’aquesta norma, proposada per grups parlamentaris catalans, comportava una potencial invasió de les competències del Parlament i la Generalitat de Catalunya, en establir il·legítimament importants restriccions a l’actuació dels poders públics catalans en la seva relació amb les institucions religioses.

Hi havia en aquell text un detall revelador del seu tarannà: si bé totes les mesures que contemplava semblaven pensades per reduir la posició jurídica i influència de l’Església Catòlica, en cap moment se la citava; només hi havia una única cita en tot el seu articulat a alguna tradició religiosa, que es referia a la llei islàmica i l’alimentació halal. Evidentment, no es volia reconèixer (sinó combatre) que el catolicisme és, almenys per ara, la religió àmpliament majoritària sociològicament a Espanya, menystenint així el deure dels poders públics d’atendre concretament a la realitat social del país al servei del qual existeixen. Més aviat el que hi havia darrera era un projecte d’intervenció en l’àmbit religiós adreçat disminuir la influència social d’una determinada religió: un projecte completament il·legítim, autoritari i incompatible amb el mateix principi de laïcitat de l’Estat que es diu defensar.

M’agradaria creure (però no em faig il·lusions) que ERC no tornarà a presentar una proposta en els mateixos termes i que no és aquest el seu projecte en matèria religiosa per a la República Catalana. Considero ERC un partit compromès amb les llibertats civils, però em sembla que encara patina greument pel que fa a la llibertat religiosa.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.