Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El gran jurista italià Francesco Carrara (1805-1888), professor de dret penal de notable influència, va publicar un article l’any 1872, titulat justament així: “la immoralitat de la presó provisional”. Carrara, gran opositor contra la pena de mort, afirmava que la pràctica d’empresonar una persona abans que hagi estat condemnada en base a un judici era una greu injustícia. Certament, considerava que es donaven algunes circumstàncies excepcionals que podien fer que aquesta mesura fos necessària. Però fora d’aquests casos, qualificava l’empresonament provisional d’intolerable i una autèntica tirania.

En realitat, són molts els pensadors i juristes que al llarg de la història han constatat els enormes perills i terribles abusos comesos mitjançant l’empresonament provisional. Ja l’any 1651, el cèlebre Thomas Hobbes, a l'obra "Leviatán" (1651), afirmà que la presó provisional no és una pena, sinó "un acte hostil" contra el ciutadà. O bé, en una línia similar, també Voltaire (1694-1778) afirmà que "la forma com s'arresta cautelarment a un home en molts estats s'assembla massa a un assalt de bandolers". A Espanya, l’escriptora gallega Concepción Arenal (1820-1893), gran defensora de la dignitat de les persones empresonades, deia: “Si se escribiese la historia de las víctimas de la prisión preventiva se leería en ella una de las más temibles acusaciones contra la sociedad”. Per citar-ne només uns pocs.

La principal crítica que ha de suportar la pràctica de l’empresonament provisional és la seva incompatibilitat amb la presumpció d’innocència, garantia elemental de drets humans, que empara tot ciutadà davant de qualsevol acusació fins que no es provi la seva culpabilitat en un judici just. Permetre l’empresonament de persones no jutjades ni condemnades equival acceptar que es castigui injustament i causi un gran mal a innocents. Alhora, suposa obrir enormes espais per a l’arbitrarietat judicial.

Un dels abusos més terribles de l’empresonament provisional és el seu ús amb finalitats polítiques: l’empresonament immediat i sense judici d’enemics o opositors polítics és una temptació permanent dels estats autoritaris i d’aquells on la democràcia no és prou madura. És un recurs fàcil per desacreditar i neutralitzar immediatament els adversaris, sense els costos polítics, les dificultats processals i l’inevitable lentitud d’un judici, de resultat sempre incert. A la Itàlia feixista, l’Espanya franquista, l’Alemanya nazi o a la Unió Soviètica, la detenció sense judici i sense proves es va utilitzar de forma massiva tant contra la delinqüència comuna com contra la dissidència política. Pràctiques similars es donaren en ells diversos règims comunistes, com també en les dictadures d'Amèrica Llatina a la segona meitat del segle XX o en molts estats àrabs o africans. I són encara avui una trista realitat en nombrosos països amb règims autoritaris, sovint acompanyada d’una aparença de legalitat.

Per aquests motius, els estats democràtics, tot i mantenir la possibilitat (discutida i discutible) d’empresonar provisionalment abans d’un judici, han anat incorporant a les seves legislacions garanties i limitacions cada cop més estrictes. Es tendeix a una aplicació molt excepcional, amb la mínima durada, només quan hi ha proves evidents de delictes violents o molt greus i quan és absolutament imprescindible (sense cap altra alternativa) per evitar la impunitat.

Empresonar un govern democràtic

Crec que avui resulta oportú recordar tot això, davant l’inèdit empresonament provisional del vicepresident i set membres del Govern de la Generalitat de Catalunya i l’ordre de detenció de la resta, així com la imposició de greus mesures cautelars (presó eludible amb fiança) a la majoria dels membres de la Mesa del Parlament. Sigui quina sigui l’opinió que hom tingui dels fets polítics dels últims mesos, resulta inevitable preguntar-se si no es tracta d’un acte “hostil” o “tirànic”, amb la finalitat de combatre adversaris polítics i, per tant, una “immoralitat”.

Qualificar com a delictes de rebel·lió, sedició i malversació de cabals públics, unes actuacions governatives i parlamentàries (aprovar lleis i resolucions, organitzar un referèndum...) aprovades o promogudes per les decisions de la majoria absoluta d’un Parlament democràtic (d’acord amb els programes electorals presentats a eleccions) simplement és una aberració jurídica. I si l’acusació és aberrant, més ho és encara empresonar sense judici sobre aquesta base.

El fet que unes actuacions polítiques i parlamentàries siguin il·legals o inconstitucionals (extrem com a mínim discutible si aquestes actuacions són recolzades per un Parlament democràtic i per la majoria social de la població d’una nacionalitat històrica) no les converteix en delicte penal. Existeix una via adequada i suficient per combatre aquestes actuacions: la seva anul·lació per part dels tribunals ordinaris o el Tribunal Constitucional.

És necessari recordar que una de les garanties fonamentals del dret penal d’un veritable Estat democràtic és el denominat principi de legalitat (nulla poena sine lege), en base al qual només es poden considerar delictius i castigar aquells fets expressament definits per les lleis penals vigents en el moment de la seva comissió. Aquesta és una garantia bàsica de llibertat per al ciutadà, que pot saber així què és delicte i què no. Per això, no és admissible que els tribunals interpretin les paraules de la llei penal de manera extensiva, analògica o creativa, amb la intenció d’incloure en elles a caprici allò que es desitja castigar.

Això és el que succeeix quan, sobre la base d’un relat dels fets completament esbiaixat i artificiós, es pretén considerar el comportament del Govern i la Mesa del Parlament com una “aixecament violent” o “aixecament tumultuari” (necessaris, segons el Codi Penal, per cometre rebel·lió o sedició). Per fer-ho, ha calgut recórrer una argumentació imaginativa i forçada. Hi va haver “aixecament violent” i “tumultuari”, es diu, pel fet que aquelles actuacions van rebre el suport de grans manifestacions ciutadanes, amb actes de resistència passiva en front d’intervencions policials, la qual cosa seria una “exhibició de força” equivalent a la violència.

Ara bé, les paraules diuen el que diuen. “Violència” és causar o intentar causar lesions o danys materials a altres persones o, en tot cas, amenaçar directament de fer-ho. I “aixecament tumultuari” no és simplement una concentració de moltes persones que es manifesten de forma massiva (ja que això, no solament no és il·lícit, sinó un dret fonamental en democràcia). Es tracta més aviat d’un grup de persones que actuen amb intenció de cometre violència, amenaça, coacció, intimidació o assetjament... Afirmar que el govern o la mesa del Parlament van realitzar o promoure accions violentes o d’amenaça o d’aixecament tumultuari senzillament no és veritat. La mateixa manca de fonament té l’acusació que pretén emparar l’empresonament provisional dels líders de l’ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixat, privats de llibertat des de fa ja un mes.

En realitat, qualsevol persona honesta que hagi seguit de prop els fets haurà de reconèixer que les múltiples i immenses mobilitzacions del moviment independentista català, més enllà de quin sigui el seu grau de legitimitat, encert o error, han estat de naturalesa exemplarment pacífica. Poden agradar o no, però el seu missatge és polític, mai una amenaça de violència. Això no ho canvia el fet que en algun lloc, algunes persones concretes hagin actuat pel seu compte i risc de forma agressiva, coactiva o irrespectuosa. El moviment independentista ha estat i és un moviment essencialment pacífic, en el seu esperit, en les seves conviccions, en les seves consignes, en la seva estratègia i en els seus fets.

Una visió lúcida i realista difícilment pot deixar de veure el que és evident. Els tribunals responsables d’aquests empresonaments, davant d’una situació excepcional, s’han vist empesos (per la fiscalia, pels cossos policials estatals, pel context i potser també per conviccions) a actuar amb una finalitat eminentment política, que els ha portat a forçar la interpretació de les lleis processals i penals. Aquesta finalitat política és òbvia: neutralitzar i reprimir de forma immediata i taxativa els líders polítics i socials que posaven en perill quelcom considerat essencial, la unitat d’Espanya. És a dir, aturar uns esdeveniments que podien conduir a la major part de la població a Catalunya a la lliure decisió d’obeir a una nova autoritat política alternativa a l’Estat espanyol. I aquesta finalitat és també, òbviament, la que, en últim terme, explica les denúncies, querelles o detencions contra tantes altres persones en les darreres setmanes.

Però la unitat d’Espanya no és un objectiu que sigui legítim defensar amb la coacció  legal ni penal, ni amb la intimidació general, i encara menys forçant la interpretació de la llei o vulnerant les garanties processals. La unitat política d’un Estat és un fet instrumental, no és un fi en ell mateix, ni un bé absolut o immutable, sinó un fet relatiu a la voluntat dels ciutadans i els pobles que la integren. Per tant, no es pot imposar ni per la llei ni per la força, sinó únicament per la via del diàleg, el debat racional, els arguments i la política.

Les conseqüències d’aquest ús il·legítim del dret penal, a més del sofriment que causa als directament afectats, tenen inevitablement un cost social molt elevat: poden justificar futures vulneracions de les garanties legals, generen el descrèdit de les tribunals i les institucions, provoquen un enorme dolor i ressentiment a Catalunya i afegeixen nous i greus obstacles per trobar una solució negociada, única sortida possible d’aquest complex conflicte polític.