Hi ha una dimensió de l’ecologia integral que no sempre és vista amb claredat per tothom. L’ecologia integral no és solament la necessitat de preservar el nostre hàbitat natural, sinó també és una exigència de justícia. Tenir cura de la terra és comprendre-la com a casa comuna, casa de tots. És a dir, destinada al gaudi universal per part de totes les criatures i, primerament, de tots els éssers humans, atesa la seva igual dignitat, sense que alguns col·lectius o països puguin reclamar privilegis, malbaratar o acaparar, simplement perquè són més forts.
El vincle entre ecologia i justícia és un dels eixos centrals de la mirada ecològica del Papa Francesc, que ens ajuda a prendre consciència que danyar la natura o bé acaparar o malbaratar els seus dons per part d’uns pocs és, primerament, una injustícia i una agressió a les persones, en particular als més pobres.
Justícia internacional i justícia intergeneracional
De fet, com denuncia Francesc, això és el que succeeix actualment: malgrat es donin crisis econòmiques, l’estil de vida opulent i consumista dels països rics causa estralls en les poblacions més pobres. En aquest sentit, el Papa afirma que ens trobem avui davant d’una veritable “injustícia planetària”.
Per Francesc, “la deterioriació de l’ambient i de la societat afecten d’una manera especial als més febles del planeta” (LS 48). Per això, afirma que “un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres” (LS 49).
Al llarg de la seva encíclica ens proposa nombrosos exemples. Així, la sobreexplotació pesquera, la contaminació de l’aigua o l’elevació del nivell del mar causen un dany especialment greu a determinades poblacions costaneres empobrides, que no tenen on anar i pateixen un greu increment de la mortalitat (LS 48). L’ús desproporcionat de recursos naturals dels rics causa greus danys locals (com ara la contaminació amb mercuri en la mineria de l’or o amb diòxid de sofre en la del coure), i el seu enorme consum d’energia origina un escalfament climàtic que causa estralls en el rendiment dels conreus dels països més pobres (LS 51).
I així, “els pobles en vies de desenvolupament, on es troben les més importants reserves de la biosfera, continuen alimentant el desenvolupament dels rics a costa del seu present i del seu futur”, mentre que “l’accés a la propietat dels béns i dels recursos per a satisfer les seves necessitats vitals els està vedat per un sistema de relacions comercials i de propietat estructuralment pervers”, que els impedeix “d’adoptar nous models amb vista a reduir l’impacte ambiental” (LS 52).
Resulta paradoxal que les poblacions que pateixen els impactes més greus del deteriorament mediambiental siguin justament aquelles que hi tenen menys responsabilitat, que gaudeixen en menor mesura dels recursos naturals i que tenen menys capacitats econòmiques per protegir-ne la seva població i per fer els canvis necessaris en el seu model de desenvolupament. És per això que, en les negociacions internacionals per fer font al canvi climàtic, aquests països reclamin unes compensacions econòmiques justes que, malgrat les promeses i acords, no acaben d’arribar.
D’altra banda, la destrucció mediambiental no és només una injusta agressió als més pobres, sinó que suposa un atemptat contra les generacions futures, a les quals possiblement deixarem aquest planeta en unes condicions catastròfiques irreversibles (LS 161).
En conseqüència, assumir una nova mirada ecològica no és altra cosa que una exigència de justícia global i intergeneracional, que obliga a la humanitat a un “canvi de rumb” (LS 163), que porti a “un canvi en el model de desenvolupament”, una “redefinició del progrés”, perquè “un desenvolupament econòmic i tecnològic que no deixa un món millor i una qualitat de vida integralment superior no pot considerar-se progrés” (LS 194).
Això implica una nova manera d’entendre l’economia, no segrestada pel principi de maximització del guany, sinó fonamentada en el bé comú, cosa que obliga a calcular amb transparència els costos socials i ambientals de tota activitat empresarial i fer-los sufragar pels qui se’n beneficien (LS 195). Obliga també a una reorientació de la política, que pensi amb una visió àmplia i que “tiri endavant un replantejament integral” (LS 197).
Finalment, ens obliga a cadascú de nosaltres a fer-nos conscients de la nostra contribució personal en la causació de danys ecològics (LS 8). Això ens ha de portar a apostar per un nou estil de vida, allunyat de tot consumisme compulsiu, basat en la sobrietat, la simplicitat, la gratuïtat, la humilitat, la solidaritat i la contemplació, que ha de ser el fruit d’una veritable conversió del cor, una autèntica “conversió ecològica” personal i comunitària (LS 216-221).
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.