Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El proper dia 1 de setembre tindrà lloc la Jornada Mundial de pregària per la Cura de la Creació, instituïda pel Papa Francesc, sota l’impuls de la seva gran carta encíclica Laudato si’. És una nova ocasió per pregar i reflexionar junts davant de la catàstrofe ecològica provocada per l’activitat humana, per tal de reforçar i renovar el nostre compromís individual, col·lectiu i eclesial en favor d’una nova relació dels humans amb la naturalesa que sigui veritablement responsable, respectuosa i en benefici de tots sense exclusions. Però també, en últim terme, per confiar el destí de la humanitat i de tota la Creació a les mans de Déu, tot implorant el seu ajut i la seva intervenció, pels camins que només Ell sap i vol.

Avui dia és difícil negar sincerament o tancar els ulls a la gravetat de la situació. Malgrat que la humanitat ha anat desenvolupant una progressiva consciència ecològica, sabem que els danys causats són enormes i no s’aturen, perjudicant d’una manera especial a les poblacions més pobres. El nostre estil de vida i la nostra civilització continua dia a dia devastant la naturalesa: escalfament global progressiu, contaminació massiva de l’aire, els rius, les aigües subterrànies i els mars, extinció d’espècies, desforestació i esterilització dels sòls.... Alguns informes científics recentment publicats parlen alarmats del risc d’una propera acceleració de forma sobtada del canvi climàtic a conseqüència del desgel de l'Àrtic.

Com hem arribat fins aquí? Quines són les causes profundes d’aquesta situació? ¿serem capaços de crear una nova mentalitat que porti a una relació adequada amb la natura? Com cal fer-ho? I ¿és realment possible aquesta nova mentalitat sense una clara i general consciència i experiència de la natura com Creació i do de Déu, sigui quina sigui la concepció que se’n tingui de l’Absolut?

Encara més: ¿serà capaç la humanitat d’aturar aquest procés? ¿Tindrà temps per introduir els immensos canvis socials, polítics, econòmics i culturals necessaris per revertir-lo? ¿Té encara la humanitat a les seves mans la possibilitat de salvar-se dels danys i processos per ella mateixa generats a causa de la seva irresponsabilitat? ¿O s’haurà d’enfrontar pròximament a una crisi on es pot jugar la seva mateixa subsistència, a una enorme catàstrofe natural, biològica i social sense cap precedent en la història? Cap a on anem? Aquestes són preguntes que, sincerament, no crec que hores d’ara es puguin respondre clarament. I és que ja no es pot confiar ingènuament en que la tècnica, la política o l’educació i conscienciació ciutadanes seran suficients per superar a temps les dimensions del problema. Cal segurament alguna cosa més.

Evidentment, aquests dubtes no poden ser motiu per creuar-se de braços, ans al contrari. Són justament un senyal profund, un signe dels temps que ens ha de moure a treballar esperançadament, amb més intensitat i consciència que mai, en la direcció, com assenyala el Papa Francesc, d’una conversió global i una revolució cultural, que prenguin seriosament a la naturalesa i portin a tractar-la realment com un do meravellós i fràgil, confiat misteriosament a la nostra cura, que cal que compartim de forma justa, del qual formem part indestriable, que és part de nosaltres mateixos i on es juga el nostre destí. Una conversió que posi fi a una visió utilitarista i egocèntrica de la naturalesa com un pur objecte extern a nosaltres, que voldria exprimir-lo amb la pretensió de satisfer tots els nostres desitjos, especialment els de les poblacions més riques, mitjançat el nostre creixent poder tecnològic.

La conversió reclama necessàriament que revisem, ara mateix, la nostra mentalitat, les nostres inèrcies i els nostres a priori personals poc conscients, i que introduïm canvis profunds en la nostra vida personal i familiar, avui i aquí, en favor de l’austeritat, la simplicitat i la justícia social. Un forma de viure que fugi de l’acumulació de béns i que se centri en la qualitat de les nostres relacions interpersonals, en la situació de les persones i els pobles més vulnerables i en la contemplació de la bellesa de tot el que ens ha estat donat gratuïtament.