Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un any més ens disposem a celebrar la Jornada Mundial de la Pau, instituïda per Pau VI l’any 1967 per al primer dia de l’any civil.

Com sempre, la Jornada compta amb un Missatge del Papa, que és un punt de referència que motiva la reflexió i la pregària personal i col·lectiva.

El conjunt de Missatges publicats anualment per aquesta jornada, signats per Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, inspirats profundament en l’Evangeli, constitueixen una densa doctrina capaç de generar una sòlida cultura de pau. Malauradament, no són suficientment coneguts per les comunitats cristianes, encara menys per l’opinió pública.

Com faig cada any, reivindico des d’aquí (no em cansaré), la importància de llegir atentament i meditar aquests Missatges. Si hi entrem amb atenció, poden obrir realment la nostra comprensió sobre els fonaments de la pau.

Enguany el Papa Francesc ha titulat el seu Missatge així: La Pau com a camí d’esperança. Diàleg, reconciliació i conversió ecològica. En ell ha volgut subratllar que l’esperança és una actitud essencial per la construcció de la pau en el món. Que l’esperança és el motor que ens permet avançar, “és la virtut que ens posa en camí, ens dóna ales per avançar, fins i tot quan els obstacles semblen insuperables”, perquè la “pau no s’aconsegueix si no se l’espera”. Cal “creure en la possibilitat de la pau”, “creure que l’altre té la mateixa necessitat de pau que nosaltres”.

Al meu parer, aquesta és una qüestió decisiva. Perquè, ¿té sentit treballar per construir la pau si no és creu que ella és tan necessària com possible? Certament, en contemplar el nostre món, hom pot caure en la temptació de veure la pau com un desig utòpic.

Davant la complexitat dels conflictes, davant les profundes pulsions que porten a la violència, davant la multitud d’estructures d’injustícia i opressió, la mirada dels nostres contemporanis sovint és trista i escèptica sobre la possibilitat de la pau en les relacions humanes. Però ¿no serà aquesta mirada sense esperança una renúncia que bloqueja la pau i ens enfonsa en els conflictes i en la desconfiança?

No es tracta d’apel·lar a un mer voluntarisme, sinó d’adonar-se que és justament l’esperança la que obre portes a la pau, en desfer les actituds de tancament i de desconfiança en els altres, que justament provoquen i enquisten els conflictes.

El Missatge del Papa ens ajuda a veure aquest vincle entre esperança i pau, assenyalant que només de l’esperança pot sorgir un compromís permanent, un treball constant i pacient en favor de la justícia i la veritat, únic capaç de superar les enormes dificultats que tenim al davant.

Quan les relacions humanes es troben condicionades per la por i la desconfiança, no és possible sortir del conflicte. Per això, el Papa qüestiona (ho ha fet en innumerables ocasions) la falsedat d’una visió dominant en les relacions internacionals, que pretén aconseguir la pau i la seguretat mitjançant l’amenaça de la destrucció mútua i l’aniquilació. Aquesta és una perspectiva sense cap esperança i porta a una espiral d’amenaça i por.

La pau només pot sorgir de la solidaritat i la cooperació entre els pobles, des de la consciència de la mútua interdependència i de la necessària coresponsabilitat per afrontar el futur.

El fonament d’aquesta esperança ha de ser la consciència “d’una veritable fraternitat, que estigui basada sobre el nostre origen comú en Déu i exercida en el diàleg i la confiança recíproca”. No sembla possible fonamentar eficaçment i construir la pau sense la consciència d’un origen i un destí comuns en un Déu que estima i perdona. Aquesta és justament l’experiència cristiana i, si es viu plenament, d’ella sorgeix un compromís irreductible en favor de la pau, que porta al diàleg, al respecte, a la cooperació, al perdó i a la reconciliació, a fi de  construir una economia i una política basades en el bé comú. L’esperança, doncs, és justament la força que permet avançar en aquesta direcció.

A la vegada, el Papa apunta a alguns dels reptes essencials en el camí de la pau, com són la memòria de les víctimes i de les experiències col·lectives, el valor del perdó o l’exigència d’una conversió ecològica integral.

La conversió ecològica, plantejada ja amb força en la seva encíclica Laudato si’ (de la que el proper mes de maig celebrarem cinc anys), suposa una transformació de les relacions que mantenim amb els nostres germans i germanes, amb els altres éssers vius, amb la totalitat de la creació i amb el Creador, origen de tota vida. Aquesta transformació demana posar fi al paradigma del domini i l’explotació dels recursos naturals, que danya la terra i a les comunitats més pobres, i afavorir un nou estil de vida més auster i contemplatiu, de trobada, respecte i celebració, que preservi la nostra “casa comuna” en benefici de tots els pobles i de les generacions futures. Em sembla que aquest és actualment un repte essencial per les comunitats cristianes.

Us convido a reflexionar sobre aquestes qüestions fonamentals el proper dia 1 de gener, sumant-vos als diferents actes de pregària i celebració convocats arreu del país. Entre ells, a Barcelona, la Marxa per la Pau promoguda per la Comunitat de Sant’Eggidio (11’30h) i la posterior Eucaristia a la Catedral, a la que convoca Justícia i Pau (13h).