La recent canonització de Pier Giorgio Frassati i Carlo Acutis, ja aprovada pel papa Francesc, ha representat una alenada més d’aire fresc en el nou pontificat del papa Lleó XIV. Sant Joan Pau II fressava per portar als altars personatges propers a nosaltres en el temps, i així augmentar-ne el testimoniatge. En el cas de Frassati i Acutis aquesta contemporaneïtat esdevé encara més trepidant.
Limitant-nos al nou sant Carles, ens adonem que la proximitat en el temps –ara tindria 34 anys–posa al viu la distància entre les diverses generacions, també en el que es refereix a la vida eclesial. Fa poques setmanes un professor de sacramentària en un Ateneu romà es queixava que l’espiritualitat d’Acutis no era la de la “Sacrosanctum Concilium”. Hem de tenir present que el Concili va assumir el moviment litúrgic, però aquest moviment s’ha acabat. Ara tenim per un costat professors que investiguen i parlen ex cathedra, i per l’altra, preveres i fidels que van a missa però no sempre viuen l’espiritualitat litúrgica. Hem treballat molt per la pastoral i per la litúrgia, però no hem reeixit a infondre espiritualitat en els dos elements.
Per això, a la majoria de preveres en actiu i de professors d’una certa edat –la generació que visqué el Concili i, diguem-ho clar, l’aplicà a la seva manera– els costa d’entendre que cert jovent d’avui troba uns buits que intenta omplir sovint maldestrament. D’això el papa Francesc en sabia fer caricatures i per això deixà el record que no apreciava gaire els preveres i encara menys els seminaristes.
Molesta, doncs, al sector clerical ancià veure que un jove prou virtuós perquè el reconeguin com a sant fos superdotat per a la informàtica i posés aquest seu saber a crear webs sobre santuaris i miracles eucarístics. Però jo, modestament, encara que sóc de la generació provecta no gosaria titllar sant Carles Acutis d’haver rebut una “maleducació eucarística”. Simplement desitjaria que els professors i els pastors tinguéssim cura a educar en l’espiritualitat de la bíblia i de la litúrgica i no ens creguéssim tant que des de la tarima o de l’ambó tenim la clau de la «scientia liturgica».
