La Quaresma és l’exercici espiritual de tota la comunitat cristiana. La litúrgia ajuda a “progressar en el coneixement del misteri de Crist i a viure’l amb més plenitud”. Per fer-ho, és molt escaient dedicar-hi uns dies més especialment a la pregària i a la reflexió. Segons una tradició de fa cent anys, és el que han fet la setmana passada el papa Lleó i els seus col·laboradors principals de la Cúria romana.
Ben fet, no s’han mogut de casa. Com els monjos, que fins i tot els dies d’exercicis procuren combinar bé l’ora amb el labora amb dosis de lege i sempre in comunitate. A la Santa Seu i a les comunitats les reflexions d’un predicador solen ser el tret distintiu que diferencia una Quaresma d’una altra.
Al Vaticà han fet gol: han triat per conferenciant Erik Varden, noruec que ha passat part de la vida acadèmica i d’abat cistercenc en terra anglosaxona i ha transmès paraules de vida eterna sense que se’l pugui encasellar en cap de les vulgars tendències en què encaixem les persones d’Església.
Fa pocs anys, li demanaren de retornar al seu país d’origen a fer de bisbe de la petita comunitat catòlica (a Noruega el bisbe és noruec!), comunitat voltada de luterans i que prefigura les petites comunitats vives que Ratzinger ja va profetitzar per al futur quan encara era un simple professor.
Si Varden es va convertir al catolicisme escoltant la segona simfonia de Mahler, ara al Vaticà predica sant Bernat i recomana el tractus gregorià del primer diumenge de Quaresma. Ja m’imagino el Papa, els cardenals i aquelles dues monges que manen tant buscant al seu ordinador la melodia del salm 90, “Tu que vius a recer de l’Altíssim”.
Un gran encert: és el salm amb què els evangelistes Mateu i Lluc farciren el misteri indescriptible de Jesús al desert lluitant contra el poder del mal. El novell cardenal Timothy Raddcliffe va poder dir del difunt cardenal Hume que era el britànic amb més prestigi moral precisament perquè era monjo. Jo diria el mateix de fra Erik.
