Es deia Àngel però de novici li posaren per patró sant Daniel, el màrtir venerat a la Vall del monestir de les monges. Era d’aquella fornada de seminaristes gironins que durant un parell de dècades ingressaren a Montserrat. Ben preparat, doncs, i exempt de problemes per assumir una vida monàstica i una sensibilitat pastoral sense inflades aspiracions. El destinaren a ampliar estudis a l’Institut catequètic d’Estrasburg. Els coneixements adquirits li serviren per a l’activitat més massiva que el monestir ha fet de cara als joves, les trobades a Santa Cecília per a escoltar “la veu dels joves”, segons el títol del llibre que en recollí l’experiència. El redactà després de participar al cèlebre Concili de Joves a Taizé.
Estigué disponible per atendre tothom que li confiessin: novicis, hostes, pelegrins, gent d’aquella que sant Benet ja preveu que, per la seva pobresa, cal reconèixer-hi especialment el Crist. Fou destinat a totes les dependències montserratines: El Miracle, Cuixà, Jerusalem. En alguns casos amb delicades responsabilitats, com fou també el cas d’exercir de prior a Montserrat mateix.
La música fou una de les seves més satisfactòries afeccions: el fagot durant anys i el cant amb veu greu. Els estius, ordenant l’arxiu i divulgant engrunes de sonates i altres peces menors que trobava. Com tota la seva generació, visqué el Concili Vaticà II en temps real, i aportà alguna composició musical quan fou l’hora d’elaborar a Montserrat repertori litúrgic propi. Li agradava escalar, i potser per això li van dir que fes la música del salm “Vés-te’n, errant, ocell per les muntanyes”.
Es lliurà de ple, aquells anys de postconcili, a dirigir el cant del poble. Ho feia amb gest decidit i comunicant a la gent el gust del cant litúrgic. La primera vegada que es donà la missa per televisió, una Vetlla pasqual, estrenà camisa blanca per tal que el puny expressés millor l’energia del gest. Però també fruïa potser més encara parlant dels clàssics mestres de l’Escolania que va editar.
Sense haver-se hagut de dedicar gaire a la pedagogia, tenia grans dots pedagògiques, encara que li era més fàcil escriure que parlar en públic. Per lligams familiars, era devot de sant Joan Bosco. Alguna cosa de carisma salesià s’infiltrà pacíficament amb un tarannà profundament benedictí. I això explica moltes coses de la seva fecunda personalitat.
