×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Occident no és només aquí un terme geogràfic. És una dada d’economia política. Es refereix, no tant a les terres que estan a l’est d’algun punt, que mai no s’arriba a definir, com als homes i dones del nostre món inserits en un tipus concret de societat. A la nostra vida diària, quan es parla d’Occident, hi ha quasi sempre una referència a una realitat social determinada, una economia de mercat, una societat del benestar. Occident i el capitalisme que el caracteritza pretén ser la fi de la història, és a dir, la culminació de la recerca humana. Ja no hi ha res millor. No cal buscar més. Els altres móns, les alternatives possibles -se’ns diu- han mostrat la seva ineficàcia. Fins i tot el cristianisme ja no és un bé comú ni un punt de referència. És una opció personal reservada al espai interior de l’individu.
 
Occident exporta la seva cultura. No solament aquella que té a veure amb les arts i la ciència. Exporta el seu estil de vida, les seves formes de pensar, la droga del consumisme. Exporta els seus pretesos valors potser amb la mateixa vocació en que els missioners cristians del segle passat exportaven església. Res no els aparta del seu camí. Si ja no està de moda, i seria mal vist, conquistar països i sotmetre’ls per la força, com es va fer en el passat i encara en queden restes, ara s’exporta el diner i tot el que el diner pot donar, per tal de dominar, tot guardant les aparences.
 
Occident és creador de riquesa i, també, causa de fam, pobresa i desgràcia. El diner no és en si mateix un valor moral, però el seu ús per part d’Occident condiciona la vida de centenars de pobles i milions de persones. Invertit en països pobres, dóna dividends elevadíssims. Occident ha descobert que no hi ha res millor que prestar diners als pobres i fer-los pagar amb la salut i l’esclavatge dels seus fills. I quan aquests criden i ploren, Occident veu i escolta, però no fa res.  Quasi res.
 
Hi ha crits d’angoixa que arriben, pels mitjan de comunicació, a totes les nostres llars. Imatges de fam i de mort que esgarrifen. Notícies d’atrocitats que fan por. Occident plora, se’n dol, i fa col·lectes, recull diners per a una almoina, fons de solidaritat, organitza ONGs per a la defensa de les víctimes… però ¿què més?    A l’hora d’actuar, s’atura. Parla d’injustícies inevitables, de règims tirànics, de problemes interns, de drets d’independència dels pobles, de respecte als altres. Parla de tot per excusar la seva manca d’acció, menys si, com a la guerra del golf, hi ha grans interessos econòmics en joc. Aleshores, tot val.
 
Occident és un d’aquells poders espirituals en l’aire, dels que ens en parla l’apòstol Pau. No el podem situar exactament, ni identificar-lo del tot. El veiem i se’ns escapa. Però Occident té rostre, milions de rostres que, més enllà dels trets físics, donen una mateixa imatge. Occident són els homes i les dones d’aquesta part del nostre món. Occident té el teu rostre i el meu. No ens podem enganyar. No podem seguir jugant a allò de “són els altres”. Els altres som tu i jo, els meus i els teus diners, el nostre benestar comú. Ningú no està disposat -potser és massa fort dir-ho així- a rebaixar el seu nivell de vida per repartir i compartir. I les alternatives a això no són vàlides ni porten enlloc.
 
En el si d’Occident hi ha la imatge de Crist. Omple les nostres ciutats i els nostres museus. És el contingut de les nostres predicacions i reflexions, està en el centre de les nostres esglésies. Però Ell no és Occident, malgrat que l’hem volgut acaparar i apropiar-nos-el. Ell és el Senyor, el que estima i és al costat del qui sofreix. I si l’hem de trobar, millor que el busqueu en una cabana de l’Àfrica profunda, on un nen mor de gana, que a la missa de 12 de la gran catedral de Barcelona o al culte dominical d’una  comunitat protestant.
 
L’església, potser,  va ser en el passat l’ànima d’Occident. Ja no ho és. Ens hem tornat “estàtua de sal”. L’esperit de terra que ens envolta ens ha convertit en terra. Però hi ha esperança: la misericòrdia de Déu que ens acompanya en el nostre culte i ens invita a entrar, amb Ell, allí on el dolor és més gran i la desolació més profunda. I Ell ens crida a aportar-hi alguna cosa més que el que ofereix Occident: la companyia, el calor humà, el pa compartit, en un Sant Sopar menys simbòlic i més ple de solidaritat.