Des de fa uns anys circula àmpliament la teoria del vincle que forjà John Bowlby (1969). Bowlby, psiquiatra i psicoanalista, estudià en profunditat els tipus de vincles que els infants estableixen des de ben petits amb els seus cuidadors principals. La importància de la qüestió rau en el fet que, per a ell, el tipus de vincle és determinant, perquè influenciarà enormement la manera que l’infant tindrà d’establir nous vincles quan sigui més gran.
En el nostre context cultural, la teoria de Bowlby ha fet fortuna, en part gràcies a la versió que n’ha divulgat el pediatra Carlos González a través dels seus llibres, que llegeixen una gran part de les dones embarassades d’aquest país i algunes de les seves parelles, tots plegats capficats a vincular-se amb el futur nadó de la millor de les maneres possibles no-fos-cas-que. Però la teoria de Bowlby també ha circulat més enllà de les fronteres de la maternitat i la paternitat. Ara mateix disposem d’un nombre ingent de llibres que classifiquen els vincles de parella seguint l’esquema de Bowlby.
Per si no coneixeu la tipologia: ell postula que existeixen tres tipus de vincles. D’una banda, hi ha l’anomenat “vincle segur”, en què l’infant se sent tranquil i confia en l’adult. L’adult està disponible, emet sentiments d’afecte i calidesa cap a l’infant i, com a conseqüència, l’infant se sent acceptat i confortat. La relació cap a una parella també pot tenir aquestes característiques. D’altra banda, hi ha el “vincle evitatiu”, en el qual els pares s’experimenten com a ésser distants, atrafegats i indisponibles. Això genera en l’infant una sensació d’abandonament i inseguretat que més endavant repercutirà negativament en ell. Quan el vincle que es dona és d’aquest tipus, és habitual que l’infant maldi per captar l’atenció dels seus pares, i això pot fer-se de maneres molt diverses; per exemple, esmerçant-se per aconseguir èxits lloables o portant-se malament. Molts psicòlegs descriuen que aquesta cerca constant de l’atenció i afecte sense gaire resultat també es pot experimentar cap a una parella.
Finalment, Bowlby descriu el “vincle ansiós”, que combina elements dels dos anteriors. És com si es tractés d’un vincle intermitent: a vegades, l’infant experimenta els seus pares com a ésser amatents, però d’altres vegades li resulten inaccessibles. Aquest vincle també es pot donar en el món de la parella.
El que avui ens interessa és que resulta que la teoria del vincle de Bowlby s’està aplicant cada vegada a més al vincle amb el déu de les religions monoteistes. Ja fa anys que alguns teòrics van començar a postular que les persones creients es poden vincular a Déu d’aquestes tres maneres, és a dir, poden tenir amb Déu un vincle o bé segur, o bé evitatiu, o bé ansiós (vegeu, per exemple, Kirkpatrick 2005). Uns anys després, es va publicar un estudi que examinava quins d’aquests tipus de vincle amb Déu tenen un impacte més positiu en la salut mental de la persona i quins són més perjudicials. Concloïen afirmant que tenir un vincle segur amb Déu contribueix a una davallada de l’estrès, mentre que el vincle ansiós amb Déu contribueix a augmentar l’estrès (Bradshaw et al. 2010).
Al meu entendre, aquest estudi i els que l’han succeït ens encaren amb dues qüestions fonamentals. La primera és que, a vegades de manera inconscient, però d’altres de manera explícita, presenten la religió com un “mecanisme d’afrontament” positiu de situacions adverses. Així, el valor de la religió rau en la seva capacitat per fer que patim menys o, si hi ha sort, que siguem més feliços. Si bé em sembla que patir el mínim possible és un fi absolutament desitjable, no em sembla legítim simplificar les religions per presentar-les com un instrument al servei del propi benestar –si de cas, en els monoteismes, del que es tracta és de vetllar pel benestar dels altres, cosa que pot ser que et generi benestar, però buscar-lo no és el seu motor.
I la segona qüestió amb la qual ens encara aquesta mena de propostes és si mai ningú ha experimentat un vincle segur amb Déu. Hi ha hagut mai, en cap de les tres religions monoteistes, algú que es vinculés de manera segura amb Déu? En aquest tipus de vincle, hom se sent segur perquè percep a l’altre com a disponible, amatent, confiable, previsible i disponible. Poden, aquests atribuïts, predicar-se del Déu monoteista? Certament, Déu sovint és descrit com a font de consol, de força i de pau. Però aquesta experiència és transitòria i sempre està esquitxada per moments de dubte desencadenats pels silencis de Déu. Fins i tot els místics, que segurament són qui més intensament han descrit l’experiència de l’amor de Déu, experimenten la noche oscura del alma. Això és així en part perquè, en les tradicions monoteistes, Déu es revela, però també s’oculta (Isaïes 45: 15).
El teòleg protestant Dietrich Bonhoeffer va formular-ho de manera radical: ser cristià és experimentar l’abandonament de Déu (Bonhoeffer 203). En resum, la relació amb el Déu monoteista està sempre marcada per l’absència i el dubte. Per tot això, em sembla que la insistència d’aquests estudis que hi ha una imatge de Déu “adequada”, que és la que maximitza el seu impacte positiu en la salut mental, corre el risc de convertir la religió en alguna cosa que no és- una eina ingènua i utilitària d’autoajuda.
Referències:
Dietrich Bonhoeffer, Resistencia i submissió. Lletres i apunts de captivitat, Esplugues de Llobregat: Ariel, 1969 [1951].
Bowlby, John, Attachment. Vol. 1. Nova York: Basic Books; 1969.
Bradshaw, Matt; Ellison, Christopher; Marcum, Jack P, “Attachment to God, Images of God, and Psychological Distress in a Nationwide Sample of Presbyterians.” International
Journal for the Psychology of Religion. 2010 ; 20(2): 130–147. doi:10.1080/10508611003608049.
Kirkpatrick, Lee A, Attachment, evolution, and the psychology of religion. Nova York: Guilford, 2005.
Temàtica
Grups
