És el vespre del dia de l’apagada general de l’electricitat a la península Ibèrica. A casa nostra, la llum encara no ha tornat. Poso a dormir els nens. A ells, el que avui ha succeït els sembla emocionant. Segurament la seva innocència els permet gaudir molt més que no pas a mi de la dimensió lúdica que la situació ofereix. Aprofito aquest optimisme i els proposo que agraïm a Déu —i a totes les persones que hi tenen a veure— totes les coses bones de les nostres vides, malgrat que ara mateix no tenim electricitat. Van desfilant tot de llocs comuns de les vides privilegiades que duem. Estem envoltats d’una gent fantàstica, bondadosa, sensible. Estem junts. Vivim en un pis bonic en una ciutat amable. Sabem divertir-nos. Juguem. Riem. Tenim bons llibres a l’abast. I l’escola i la feina són llocs on ens ho passem molt bé. No tenim electricitat, però tot això ho seguim tenint. I no ens falta ni menjar ni aigua. Som afortunats. Els meus fills ho veuen clar i de mica en mica es van adormint, contents i confiats, amb la pau pròpia dels que no tenen problemes seriosos.
El que els acabo d’animar a fer m’inquieta. Agrair és una de les formes que pot adquirir la pregària. I ser agraït és una bona cosa, sens dubte. D’entrada, perquè ser agraït implica reconèixer la interdependència: la influència que els altres tenen en mi i el fet que molts pocs dels nostres èxits són realment mèrit propi. A més, tal com s’insisteix des de la psicologia positiva els darrers anys, sembla que ser agraït té beneficis per al benestar i la salut.
Però m’inquieta que l’objecte del que avui hem agraït sigui la sort que tenim en comparació amb la dissort que tenen altres persones i que podríem tenir nosaltres mateixos. Faig algun bé als meus fills, transmetent-los que la pregària té a veure amb agrair la nostra sort per contrast amb les desgràcies dels altres? Què agraeix, aleshores, qui no té res de tot això? Què agraeix, qui ho va perdent, com li succeeix a Job? Què agrairíem, si ho perdéssim? I d’altra banda, com redimonis gosem expressar tanta gratitud per la nostra sort personal, veient el panorama general?
En resum: em pregunto si l’agraïment és només una pràctica a l’abast dels afortunats o si justament els afortunats no hauríem de sentir un cert pudor quan agraïm els nostres cops de sort. Què han de fer, les persones afligides per desgràcies, quan s’adrecen a Déu? Maleir-lo? Quan les circumstàncies són dramàtiques, es pot agrair? I si és així, què és el que encara és possible agrair i quin sentit té fer-ho? Sempre hi ha raons per sentir-se agraït, respon bona part de la psicologia positiva que esmentava més amunt. Pots sentir-te agraït a Déu o pots sentir-te agraït als altres. Però fins i tot si no creus que cap d’ells t’ha afavorit en cap sentit, encara pots practicar el que s’anomena “agraïment còsmic”: pots sentir-te agraït pel gaudi que l’univers ha posat al teu abast. De fet, segueix la psicologia positiva, si t’hi fixes bé, sempre hi ha alguna cosa a agrair: el sol que t’escalfa un matí d’hivern o la remor dels arbres quan fa vent. I, afegeix, sempre pots adoptar una actitud positiva i adonar-te que fins i tot les adversitats són una ocasió per al “creixement posttraumàtic” (post-traumatic growth).
Plantejar-ho d’aquesta manera em sembla molt pobre perquè es corre el risc de banalitzar el sofriment. Pot haver-hi un agraïment d’una altra naturalesa, quan les coses van mal dades? Hi ha coses que tingui sentit agrair sempre, independentment de les circumstàncies? La qüestió ha mortificat els teòlegs des de fa segles i ha donat lloc a posicions diverses, sovint irreconciliables. D’entrada, la majoria de teòlegs tendeixen a compartir la idea que l’agraïment cap a Déu ha d’estructurar tota acció humana, per plantejar-ho en les paraules de Karl Barth (1886-1968). Però l’objecte d’aquest agraïment no és el mateix per a tots ells.
D’una banda, hi ha les veus que ens exhorten a agrair sempre, en totes les circumstàncies. Aquesta idea ja es troba en l’epístola de sant Pau als Tessaolincencs (Tessaolincencs 5:18) i a l’epístola als Efesis (Efesis 5:20). També està present en sant Tomàs d’Aquino, que, en el seu comentari a l’epístola de sant Pau als Tessalonicens, se suma a la idea de sant Pau que cal donar gràcies a Déu per tots els dons i per tots els esdeveniments, siguin “pròspers o adversos”. I, en el món contemporani, Dietrich Bonhoeffer sosté que “ser agraït significa dir que sí sempre a tot el que Déu dona”.
Per a alguns teòlegs, doncs, s’ha d’agrair tot, també els sofriments. Els arguments són diversos. Per a uns, cal agrair els sofriments perquè a vegades comporten coses bones, fins i tot si ens costa veure-ho, una mica com en la idea del “creixement posttraumàtic”. Per a d’altres, cal agrair-los perquè la vivència d’aquests sofriments és bona per al desenvolupament espiritual. Per a d’altres, finalment, cal agrair-los perquè, encara que no comportin res de positiu ara mateix, seran compensats per Déu en el més-enllà. ¿Però no estem convertint Déu, aleshores, en una mena de “gran ecònom” (com suggereix la pensadora jueva Catherine Chalier al seu llibre Découvrir la gratitude au risque de l’asymétrie, 2020) al qual agraïm, simplement, perquè creiem que, tard o d’hora, reciprocarà i ens pagarà el que ens correspon?
Més enllà d’això, a mi no em sembla que es pugui esperar que tothom se senti agraït pels sofriments. Sí que em sembla, però, que sovint ens podem sentir agraïts malgrat el sofriment. Aquesta és una posició que apareix sovint dins del cristianisme, però també ha ocupat els pensadors jueus, especialment a propòsit i d’ençà de l’Holocaust. Què s’agraeix, doncs, quan s’agraeix Déu malgrat el sofriment ? En aquest punt, em sembla important subratllar que la diferència entre l’agraïment cap a Déu i l’agraïment cap a un altre ésser humà no rau només en el fet que el benefactor és de naturalesa diferent. L’objecte d’agraïment també és diferent. En el cas de l’agraïment entre humans, s’agraeixen els favors rebuts, així com la bona intenció i l’afecte que traspuen. Però, en el cas de l’agraïment cap a Déu, hi ha en joc alguna cosa significativament diferent. Com recentment escrivia el teòleg Kent Dunnington: “No és que el cristià sigui un desagraït cap a les providències diàries, mundanes que puguin succeir: el bon temps, un bonus, una victòria del teu equip. Però la gratitud cristiana està entrenada per mirar cap a altres llocs”.
És a dir, en el cas de l’agraïment cap a Déu, el que s’agraeixen no són pròpiament, o no només, els favors suposadament rebuts. D’entrada, perquè, per a molts teòlegs cristians i jueus Søren Kierkegaard (1813-1855) entre ells—, només Déu pot saber amb certesa si una cosa per a la qual ens sentim agraïts és bona per a nosaltres o no. Però no només per això. A Déu se li sol agrair el do de la Creació i el do de la vida. Aquesta és la posició, per exemple, de Chaulier: malgrat les adversitats, sempre es pot agrair a Déu el seu “sí creador”. La qüestió no és tan senzilla, però, perquè hom pot maleir haver nascut.
A Déu també se li agraeix haver-nos donat el nostre jo, que, des de la teologia cristiana, es considera que no és mai pròpiament nostre, sinó seu. Els teòlegs Arthur McGill (1926-1980) i Kent Dunnington ho plantegen d’una manera que compta amb un considerable consens dins del cristianisme: “l’especificitat de la gratitud en el cristianisme comença amb el do d’un jo nou en Jesucrist, un jo que mai no es posseeix, sinó que es rep tota l’estona”. Per a d’altres teòlegs, com Jonathan Edwards (1703-1758), a Déu se li agraeix, també, per la seva excel·lència intrínseca, per la seva majestat. Per a Dietrich von Hildebrand (1889-1977), també és qüestió d’agrair les magnalia Dei (les grans obres de Déu) i la seva infinita misericòrdia.
Aquestes veus insten a convertir la vida sencera en un acte de glorificació i d’agraïment constant a Déu com una mena d’avantsala del que serà l’eternitat sense fi. Però el creient també pot sentir-se agraït a Déu per a una última qüestió, en la qual insisteix el filòsof Herbert McCabe (1926-2001): per la relació d’intimitat i amor que li permet tenir amb Ell. Tot això és possible, és clar, si la persona creu en Déu, i en un Déu amb les característiques que aquests teòlegs i filòsofs han imaginat, la qual cosa no és tan senzilla. En tot cas, quan la creença en aquest Déu es dona, tot això es pot agrair sempre, malgrat les circumstàncies.
Ara bé, és evident que les circumstàncies dramàtiques poden dificultar sentir-se agraït i també la mateixa fe en Déu. Per això, em sembla molt esperar de qui sofreix que es giri cap a Déu i li manifesti el seu agraïment. Que bé, pels que són capaços de fer-ho, és clar! Molts, però, no poden fer més que aixecar la mirada i, com en el poema de l’escriptor ídix H.Leivick (1888-1962) que Chaulier recupera en el seu llibre, dir que:
No sé a qui la duc –la meva pregària,
Però la duc [...],
Però la dic [...]
Cap a Aquell que no sé si sent
La meva pregària,
Però la dic.
La traducció, nostra, està feta a partir de la versió francesa:
Je ne sais à qui la porter-ma prière,
Mais je la porte [...],
Mais je la dies [...]
Vers Celui dont je ne sais s’il entend
Ma prière,
Mais je la dis.
(Hommages et textes choisis, H. Leivick poeta ídix, París, Éditions Gopa, 1967, 109).
Em pregunto si no resulta que, en aquesta pregària que brolla de la desolació, o malgrat la desolació, no es revela el que segurament és l’estructura més bàsica de la pregària, o si, per dir-ho amb d’altres paraules, no ens topem amb la pregària reduïda a la seva mínima expressió. Em sembla que quan la pregària, per les circumstàncies i els dubtes que siguin, es va despullant de tot allò que habitualment li dona forma en les confessions monoteistes —d’un objecte concret que es demana, s’ofereix o s’agraeix; de la confiança en un destinatari—, roman una estructura mínima, una mena de punt zero, que consisteix en un adreçar-se a una alteritat desitjada, però desconeguda. Roman, simplement —i no és poca cosa—, un “adreçar-se pur”. Aquest moviment de girar-se cap a aquesta alteritat, aquest adreçar-se pur despullat de tot, em sembla que constitueix el nucli darrer del que és pregar. I del que és agrair.
Referències
Anderson, M. L. (2022). Giving Thanks for the Gift of Life: Karl Barth on Gratitude to God for One’s Own Life. Religions, 13(10), 959.
Aquinas, T. (1920). Summa Theologiae. Fathers of the English Dominican Province.
Aquinas, T. (2020). Commentary on Ephesians. Aquinas Institute.
Barth, K. (2010). Church dogmatics (2nd ed.). (G. W. Bromiley & T. F. Torrance, Eds.; G. W. Bromiley, Trans.). Hendrickson Publishers.
Bonhoeffer, D. (1951). Resistencia y sumisión. Cartas y apuntes des de el cautiverio. Sígueme, 2002.
Chalier, C. (2020). Découvrir la gratitude au risque de l’asymetrie. Bayard.
Dunnington, K. (2022). The Distinctiveness of Christian Gratitude: A Theological Survey. Religions, 13(10), 889.
Edwards, J. (2001). The Religious Affections. Banner of Truth.
Hildebrand, D. von. (2000). La gratitud. Ediciones Encuentro. (Original work published 1980)
Kaczor, C. (2022). Thomas Aquinas on Gratitude to God. Religions, 13(8), 692.
Kierkegaard, S. (2009). Concluding Unscientific Postscript. (A. Hannay, Trans.). Cambridge University Press.
Manela, T. (2022). “Can you be grateful to a benefactor whose existence you doubt?”. Religions, 13(12), 1155.
McCabe, H. (2003). God, Christ, and Us. Continuum.
McConnell, T. (1993). Gratitude. Chicago University Press.
McGill, A. (2013). Dying Unto Life. Cascade Books.
Temàtica
Grups
