El baròmetre del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) assenyala que la corrupció i el frau constitueixen la preocupació màxima en la societat espanyola, només superada per l’atur. Si anem al diccionari, la definició de corrupció és precisa: «A les organitzacions, especialment a les públiques, pràctica consistent en la utilització de les funcions i mitjans d’aquelles en profit, econòmic o d’una altra índole, dels seus gestors.» Els casos de corrupció afloren com fongs.

Un sacerdote amigo me envía la nota de los obispos de Cataluña a través de un whatsapp con una valoración sobre la misma: «Oportuna, exhaustiva, clara y evangélica.» En ella, los obispos, ante el momento que está viviendo nuestro país y los planteamientos de futuro que se están debatiendo, proponen la cultura del diálogo.

Un sacerdot amic m’envia la nota dels bisbes de Catalunya a través d’un whastapp amb una valoració: «Oportuna, exhaustiva, clara i evangèlica.» Els bisbes, enfront del moment que viu el nostre país i els plantejaments de futur que es debaten, hi proposen la cultura del diàleg.

¿Cómo hacer resurgir a las comunidades cristianas o a las congregaciones religiosas que, en nuestro mundo occidental, parecen languidecer a marchas forzadas? El esplendor del pasado es mero recuerdo. La grandeza de una época pierde su tamaño en el espejo retrovisor. Los cantos y laureles del Domingo de Ramos reducen su eco en los repliegues de la memoria. El futuro, tras fases de pasión y muerte, es la tumba vacía. Frente a ella, brota el vértigo de la nada. Los liderazgos se desdibujan. Los discípulos se dispersan.

Com podem fer ressorgir les comunitats cristianes o les congregacions religioses que, en el món occidental, sembla que s’esllangueixen a marxes forçades? L’esplendor del passat és un mer record. La grandesa d’una època perd la mida al mirall retrovisor. Els cants i el llorer del Diumenge de Rams redueixen el seu ressò en els replecs de la memòria. El futur, després de fases de passió i mort, és la tomba buida. Davant d’ella, brota el vertigen del no-res. Els lideratges es desdibuixen. Els deixebles es dispersen.

El papa Francisco recibió el 28 de enero en la sala Clementina a los participantes en la plenaria de la Congregación para los Institutos de Vida Consagrada y las Sociedades de Vida Apostólica. Habían reflexionado sobre el tema de la fidelidad y de los abandonos. En su discurso, afirmó: «Estamos ante una “hemorragia” que debilita la vida consagrada y la vida misma de la Iglesia. Los abandonos dentro de la vida consagrada nos preocupan.» Esta situación no es exclusiva de la vida religiosa. Está presente en los fondos antropológicos de la persona.

El papa Francesc va rebre el 28 de gener a la sala Clementina els participants en la plenària de la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Havien reflexionat sobre el tema de la fidelitat i dels abandonaments. En el seu discurs, va afirmar: «Som davant d’una “hemorràgia” que debilita la vida consagrada i la vida mateixa de l’Església. Els abandonaments dins de la vida consagrada ens preocupen.» Aquesta situació no és exclusiva de la vida religiosa. Està present en els fons antropològics de la persona.

La vida religiosa, en muchos países occidentales y en bastantes de sus institutos, está viviendo un desplome por falta de vocaciones. Las residencias de personas mayores se van llenando al mismo tiempo que los seminarios están gradualmente más vacíos. No es característica exclusiva suya. La sociedad está viviendo un fenómeno parecido de manera que la pirámide de población se invierte. Escasa natalidad frente a un envejecimiento creciente. La vida religiosa no puede prescindir de la óptica de la fe para entender lo que pasa.

La vida religiosa, en molts països occidentals i en molts instituts, viu una davallada per manca de vocacions. Les residències de persones grans s’omplen al mateix temps que els seminaris estan gradualment més buits. No és una característica exclusiva seva. La societat viu un fenomen semblant de manera que la piràmide de població s’inverteix. Escassa natalitat davant d’un envelliment creixent. La vida religiosa no pot prescindir de l’òptica de la fe per entendre què passa. La narració de Jn 20,11-18 proporciona unes claus que poden il·luminar la situació actual.

La clepsidra es un aparato que permite medir el tiempo a través del paso que el agua hace de un recipiente a otro. Este artificio tiene raíces muy antiguas. La palabra que le da nombre hunde su etimología en la lengua griega. Se trata de un compuesto de dos términos: robar y agua. El agua del primer recipiente no se puede retener, sino que de manera constante es robada por el paso del tiempo. La clepsidra no realiza pausas, no alarga unos instantes en beneficio de otros, funciona de manera implacable. El presente es el paso entre el pasado y el futuro, entre el sueño y la memoria.