Les dues sessions del Parlament dedicades a la investidura d’Artur Mas com a 129è president de la Generalitat han evidenciat una preocupant manca de magnanimitat per part de la majoria de partits. La magnanimitat, com la seva pròpia etimologia indica, representa una grandesa d’ànim, una elevació per sobre del que és quotidià per aconseguir horitzons nous.
 

Barcelona. Em dirigeixo de la plaça Urquinaona a la plaça Catalunya pel carrer Fontanella. Camino amb certa agilitat, de manera que avanço un parell de dones joves. Una li diu a l’altra: «Estic farta de l’altre, del veí i del de més enllà. Mataré algú...» La seva frase em queda gravada. No miro enrere per veure’ls la cara, però el to de la seva veu no deixa cap dubte. Parla seriosament. Cal dir, però, que el seu afartament és oceànic, no va dirigit contra ningú en concret, sinó contra tothom. L’altre és l’adversari, l’indesitjable. La proximitat o la llunyania tant se val.

L’èxit de les cançons, al marge de l’intèrpret, s’acostuma a construir a base de dos components: la melodia i la lletra. Molts joves troben en el text el reflex dels seus estats anímics i n’arriben a memoritzar el contingut. Davant l’arribada de l’any nou, em ve al cap la cançó de Gloria Estefan que es titula Abriendo puertas [Opening doors]. Sovint l’he utilitzada en els meus cursos i em sembla molt suggeridora.

Què representa Jesucrist en la meva vida? Com entro en relació amb Ell? Són preguntes importants. Sé que la seva presència es realitza de moltes maneres diferents. N’adverteixo el rostre i la veu en els pobres i necessitats, en la reunió de diferents persones en nom seu, en els signes eucarístics del pa i del vi, en els racons de la meva interioritat... Hi ha una altra manera d’entrar en relació amb Ell, que em resulta fonamental: la Bíblia.

      El document Arrels cristianes de Catalunya, carta pastoral dels bisbes redactada fa 25 anys, recorda la distinció que feia Carles Cardó entre tradició bona i dolenta. Els redactors en posen uns quants exemples, entre ells el següent: «La ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació i fins un estil planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes fonamentals de la vida col·lectiva, i pot limitar l’horitzó espiritual en degenerar en burla d’allò que hom no comprèn.»

      Londres, 18 de setembre, dissabte. Dos periodistes espanyols es troben al centre de la capital per cobrir informativament una manifestació convocada contra la visita de Benet XVI a la Gran Bretanya. Un periodista pregunta a l’altre: «Quanta gent creus que hi ha?» «Uns 3.000» és la resposta. El primer comenta: «Si arriben a 2.000, ja és molt.» El segon afegeix: «Pot ser, però jo escriuré 5.000 perquè, si no, el meu diari no em publica l’article.» El titular va recollir, incomprensiblement, la xifra de 15.000 assistents. Menteixen i ho saben.

      La dedicació de la Sagrada Família, realitzada pel papa Benet XVI, es va emmarcar en una cerimònia litúrgica de factura bellíssima, seguida d’una assemblea creient i respectuosa. No obstant això, la imatge de les religioses (Auxiliars Parroquials de Crist Sacerdot) netejant l’altar, ha provocat un enrenou mediàtic i ha estat analitzada amb precisió mil·limètrica amb crítiques demolidores. Tres consideracions, com a reflexió sintètica.