En la nostra societat democràtica i plural, tothom es reconeix com a tolerant. Aquesta qualitat s’exhibeix com a targeta de presentació i apareix en el primer pla de l’aparador de les nostres relacions socials. Qui és capaç de reconèixer-se com a intolerant? Si fos així, es condemnaria a l’ostracisme i rebria el rebuig general.

       El fenomen La Aguilera-Lerma suscita adhesions, interrogants, sorpresa, admiració, dubtes, escepticisme. La notícia concisa es pot resumir així: «El monestir autònom de l’Ascensió de Nostre Senyor Jesucrist, de Lerma, es transforma en un nou institut religiós de dret pontifici, denominat Iesu Communio.» L’Orde de les Germanes Pobres de Santa Clara en aquest monestir donen pas al nou institut, al qual es transfereix el seu patrimoni actiu i passiu.

       El darrer 23-F ha servit per recordar un esdeveniment viscut fa 30 anys. L’estrena d’una pel·lícula sobre aquest tema contribueix a posar en primer pla una pàgina lamentable en el període inicial del postfranquisme. Avui crec que seria impensable que es repetís. Una major consolidació de la democràcia, una certa desactivació d’alguns poders fàctics, enfeblits pel pas del temps, la incorporació d’Espanya a les institucions europees, la participació en l’estructura de l’OTAN... dificultarien els deliris demencials dels qui van posar en perill la convivència d’un país.

 El discurs del rei (The King’s Speech), pel·lícula dirigida per Tom Hooper, acapara premis i mencions honorífiques. S’inspira en un fet real: Jordi VI (Colin Firth), que ha arribat al tron després de la mort del seu pare el rei Jordi V (Michael Gambon) i l’abdicació del seu germà Eduard VII (Guy Pearce), quequeja, la qual cosa li impedeix dirigir-se amb seguretat al seu poble.

       Un tema esgarrifós ha saltat a les pantalles de televisió en reportatges com Torneu-me el fill (TV3, Sense ficció, Montse Armengou i Ricard Belis) i Bebés robados en España (La Cuatro, Reporteros, Clara Sánchez-Castro Bonfill). El primer barreja informacions periodístiques amb la recreació cinematogràfica d’històries, que li resten valor testimonial; el segon es redueix a la investigació i adquireix un to més directe. Amb els seus matisos, els dos programes resulten convincents i interpel·ladors. Presenten investigacions que estan en curs en alguns jutjats.

Quan tinc un problema, cerco algú competent que m’orienti o m’ajudi a resoldre’l. Es pot tractar d’una malaltia física, d’un assumpte jurídic, d’una dificultat informàtica, de la compra d’un pis, d’una angoixa psicològica, d’unes inversions en borsa... Quan indico que cerco una persona competent, què vull dir? Em vull relacionar amb una persona famosa, que té molt d’èxit i que guanya molts diners o amb algú que resol amb eficàcia el que em preocupa?

 Roques, vent i onatge constitueixen elements del paisatge interior de qualsevol vida humana. Les roques expressen el món personal de les meves conviccions. Representen el lloc que proporciona seguretat als meus ancoratges i que em serveix de punt de referència. El vent i l’onatge, en contraposició, sintetitzen les forces i dinamismes, en els quals estic immers. Sentiments i instints fan aquest paper, així com també les modes culturals i els impactes mediàtics. Canviants, impetuosos, envoltants, manipuladors… t’arrosseguen des d’on ets fins on no vols anar.

Unió de Religiosos de Catalunya (URC) celebra el dissabte 22 de gener a Barcelona un Simposi amb motiu de la celebració dels 30 anys de la seva creació sobre «Profetisme de la vida religiosa en un cristianisme de diàspora».