S’apropa a passes de gegant la Jornada Mundial de la Joventut Madrid 2011, amb la presència del Papa, del 18 al 21 d’agost. En els grans esdeveniments, es repeteixen de manera pesada els mateixos esquemes de sempre, situats en extrems contraposats. Els exaltats, que donen prioritat a l’èxit mundà sobre la dimensió espiritual, i els hipercrítics, que neguen tota dimensió espiritual pels components humans que es donen cita en una trobada d’aquestes característiques.

En temps excepcionals calen virtuts provades. El mite del progrés s’ha fet miques i els somnis s’han erosionat. La crisi econòmica ha provocat un despertar amarg i ha aturat l’espiral de consum en què estem immersos. El decreixement no és una teoria minoritària o una aspiració d’un grup marginal sinó la realitat quotidiana que ens sacseja. Gastem més pagant deutes que finançant projectes nous. Els portamonedes semblava que no tenien fons i ara descobrim que només gaudeixen de superfície.

II Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes

Resulta fàcil desfer-se en elogis quan es parla de l’AVE, mite del progrés i de la transformació en infraestructures. Precisió, rapidesa, confortabilitat... s’uneixen per meravellar el passatger, que opta per aquest mitjà de transport. Amb tot, hi ha molts miratges en l’admiració d’aquest tren articulat que, a la vegada, ens proporciona les claus del fracàs estrepitós de la política econòmica espanyola. L’AVE constitueix un dels millors símbols d’un país que ha viscut molt per sobre de les seves possibilitats.

No és el mateix volar que aterrar, musculatura que esquelet, somnis que institucions. Si hom vola, tard o d’hora, haurà d’aterrar. Si l’aparell continua a terra, no volarà. Cal combinar aquests dos moments del procés. Els músculs, sense el suport de l’estructura òssia, cauen. L’esquelet, sense musculatura, només penja d’un penjador en un laboratori. Somiar és lliure, però les institucions articulen els somnis. El temps dirà si el moviment dels indignats aporta un canvi social important.

Katherine Mansfield, famosa escriptora neozelandesa, resulta una figura subjugant. Recentment, he llegit el seu Diari i em crida l’atenció la recerca aguda de la veritat, valor que anteposa a tota la resta. Res d’enganys ni d’autoenganys. Conèixer la veritat, descobrir-s’hi i acceptar-la sense mitges tintes. Aquest és l’objectiu. Irrenunciable.

He seguit amb interès el tema dels indignats.

Éric Sylvain Bilal Abidal, 31 anys, nascut a Lió, defensa internacional del F. C. Barcelona, ha estat notícia per motius extraesportius. El 15 de març, el seu club va emetre un comunicat per informar que se li havia detectat un tumor al fetge. El càncer va trencar el moment més dolç del lateral esquerre, pletòric de força, incommensurable en el joc. Es va témer per la seva salut.

Dia 25 de maig, dimecres, a les 9.40 del matí. El comboi del metro de la línia 1 entra a l’estació de la Plaça de Sants. Les portes s’obren automàticament. Hi entro i m’assec. Trec uns quants folis de la cartera per llegir-los i corregir-los. Una veu, des dels altaveus, adverteix que a causa d’una incidència a l’estació de la Plaça de Catalunya el tren romandrà aturat fins a solucionar-la. Se’ns suggereix la possibiliat de trobar una via alternativa. Canvio a la línia 5. Quan arribo a l’andana de la línia blava, la veu dels altaveus informa que es restableix el servei.

La meva experiència docent a l’Iscreb, iniciada el curs anterior i continuada en aquest, m’ha permès valorar encara més, si és possible, aquest projecte d’ensenyament superior. Per si algú desconeix aquest centre, una breu pinzellada. Les sigles de l’Iscreb fan referència a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, institució docent de caràcter públic de l’arquebisbat de Barcelona, vinculada a la Facultat de Teologia de Catalunya. Imparteix el Batxillerat i la Llicenciatura en Ciències Religioses, reconeguts també a efectes civils, tant en modalitat presencial com virtual.