La primera Navidad es la que da sentido a todas las demás. Con el paso del tiempo, la celebración se colorea, se idealiza, se viste de oropeles. Hoy la Navidad sufre acoso en su núcleo esencial. No importa tanto lo que sucedió sino las ventajas que, en la actualidad, se pueden extraer en el campo comercial. Otros pugnan por suprimir del calendario el sentido religioso de la fiesta para sustituirlo por el reclamo del solsticio de invierno. Mantener el envase vaciando su contenido. En algunos lugares, los pesebres molestan porque recuerdan la primera Navidad.

El primer Nadal és el que dóna sentit a tots els altres. Amb el pas del temps, la celebració s’acoloreix, s’idealitza, es vesteix d’oripells. Avui el Nadal pateix assetjament en el seu nucli essencial. No importa tant el que va passar sinó els avantatges que, en l’actualitat, es poden extreure en l’àmbit comercial. Altres pugnen per suprimir del calendari el sentit religiós de la festa per substituir-lo pel reclam del solstici d’hivern. Mantenir l’envàs buidant-ne el contingut. En alguns llocs, els pessebres molesten perquè recorden el primer Nadal.

El próximo 8 de diciembre se iniciará el Año de la Misericordia, convocado por el papa Francisco, con motivo de la celebración de los 50 años de la conclusión del Concilio Vaticano II. La Puerta Santa de cada una de las cuatro basílicas mayores de Roma se convierte en un símbolo de acceso a una realidad de gracia, de impulso espiritual y de itinerario colectivo.

El 8 de desembre proper s’inicia l’Any de la Misericòrdia, convocat pel papa Francesc, amb motiu de la celebració dels 50 anys de la conclusió del Concili Vaticà II. La Porta Santa de cadascuna de les quatre basíliques majors de Roma es converteix en un símbol d’accés a una realitat de gràcia, d’impuls espiritual i d’itinerari col·lectiu. En aquesta ocasió i, per primera vegada, aquest ritu es descentralitzarà, perquè tindrà lloc un fet similar a les catedrals de tot el món el tercer diumenge d’Advent, a més de santuaris i llocs de significació especial.

Andrea Bocelli y Cristiano Ronaldo son dos personajes famosos. El primero, en la música como tenor. El segundo, en el deporte como futbolista. Los dos triunfan en su especialidad. Los dos son conocidos internacionalmente. En la biografía de cada uno, no obstante, existe un momento clave que puede explicar la manera con que cada uno afronta su existencia.

Andrea Bocelli i Cristiano Ronaldo són dos personatges famosos. El primer, en la música com a tenor. El segon, en l’esport com a futbolista. Tots dos triomfen en la seva especialitat. Tots dos són coneguts internacionalment. En la biografia de cadascun, no obstant això, existeix un moment clau que pot explicar la manera amb la qual cadascun afronta la seva existència.

Recuerdo una conversación tenida hace más de diez años en la sala de prensa del Vaticano, situada en la Via della Conciliazione. Una de las personas con mayor responsabilidad en el web institucional afirmaba que existían numerosos intentos de penetrar en los servidores para distorsionar los contenidos informáticos. Todo lo que es relevante se puede convertir fácilmente en objetivo para los adversarios, sean de izquierdas o de derechas.

Recordo una conversa que vaig tenir fa més de deu anys a la sala de premsa del Vaticà, situada a la Via della Conciliazione. Una de les persones amb més responsabilitat a la web institucional afirmava que hi havia molts intents de penetrar als servidors per distorsionar-ne els continguts informàtics. Tot el que és rellevant es pot convertir fàcilment en objectiu per als adversaris, ja siguin d’esquerres o de dretes.

Un viernes de octubre por la mañana. Dos señoras acaban de llegar a Barcelona. De los andenes del tren, suben a la superficie de la plaza de España. Ante sus ojos aparecen las torres venecianas, el monumento escultórico diseñado por el arquitecto Josep Maria Jujol y el edificio cilíndrico de las Arenas. Van a buscar el autobús para desplazarse al centro de la ciudad. En el breve trayecto para llegar a la parada, una de las dos pisa un fleje tirado por el suelo.

Un divendres d’octubre al matí. Dues senyores acaben d’arribar a Barcelona. De les andanes del tren, pugen a la superfície de la plaça d’Espanya. Davant dels seus ulls apareixen les torres venecianes, el monument escultòric dissenyat per l’arquitecte Josep Maria Jujol, i l’edifici cilíndric de Las Arenas. Van a buscar l’autobús per anar al centre de la ciutat. En el breu trajecte per arribar a la parada, una de les dues trepitja un fleix de terra.