He vist El árbol de la vida de Terrence Malick. Poesia cinematogràfica, poema visual. Atreviment artístic i desmesura en el metratge, però en la línia habitual del director. Plenitud d’idees i suggeriments, com sempre, però que aquest cop toquen de ple la qüestió religiosa.

Comença el curs. I amb ell, es retorna plenament a la vida ordinària, amb les vacances ja en el record i els problemes, potser un xic aparcats aquests darrers mesos, de nou al damunt de la taula. Problemes polítics, econòmics, educatius, socials. Problemes!

Fer exercici físic ha esdevingut un deure. De ser una activitat minoritària, va passar a generalitzar-se, possiblement amb l’esclat olímpic, per convertir-se ara en un deure sanitari envers un mateix. I està bé que així sigui. L’exercici físic manté el cos vigorós, defugint les vigorèxies obsessives, i facilita les millors condicions pel desenvolupament adequat de la nostra vida orgànica. També constitueix un espai d’alliberament de tensions i de gestió d’energies.

Diuen que cal anticipar-se als esdeveniments... No és fàcil en temps de crisi, quan els esdeveniments presents són feixucs, preocupants, i no deixen percebre clarament l’escenari d’un futur proper. Però també és veritat que la història de la humanitat és una mestra plena de saviesa, i ensenya que després d’un cicle en ve un altre, que després de les vaques grasses venen les vaques magres, i que les vaques magres es van engreixant per donar pas a un nou cicle de benestar.

S’acaben les classes i els exàmens a la Universitat. I arriben les vacances. I amb elles, alguns estudiants i professors participen en accions de col·laboració amb ONGs diverses, en projectes de cooperació amb països desafavorits. En concomitància, i com a contrapunt, llegeixo amb interès i molta preocupació l’anàlisi de l’acció de les ONGs a l’Àfrica que fa l’antropòleg Gustau Nerín en la seva obra Blanc bo busca negre pobre (La Campana, Barcelona 2011).

Els indignats han entrat en crisi. La violenta manifestació d’aquest matí al voltant del Parlament de Catalunya n’és la palesa expressió. Però cal dir que es tracta d’una crisi, al meu parer, previsible. D’una previsibilitat que obliga a fer discerniments acurats que mai es poden fer en calent, però que sembla que cal fer en calent. Ho provaré, sabedor que serà ben discutible.

Recordo unes colònies parroquials, a un poble de la Segarra, fa anys, molts anys... Jo era un jove capellà, ben disposat i força disponible: feia de consiliari de l’esplai, tot i que això d’anar de campaments mai m’havia agradat, gens ni mica, ni de petit ni de gran, però tocava i ho feia el millor possible.

Ressaca de les eleccions. Guanyadors i perdedors fan les seves lectures, sempre interessants i possiblement interessades. Alguns caps ja han rodat, d’altres maquinen aliances no sé si gaire comprensibles. Però el que més m’ha interessat durant aquest període ha estat el clam dels “indignats”, un clam que no sé quin futur té, però que en cap cas hauria de quedar oblidat al racó de les nicieses. No s’ho mereix. Ni per continguts, importants. Ni per forma, assenyada, hàbil, aprofitant les escletxes d’un moment electoral d’atacs i contraatacs entre els partits polítics.

Parlem poc de la mort. I si ho fem, ràpidament neix la sospita d’humor “negre”. I tanmateix la mort és sempre present en l’horitzó de la vida humana. Però no en parlem, la defugim, l’emmascarem, la maquillem, l’amaguem al fons “amable” d’un tanatori.

Aquests dies estem inundats per notícies esportives a propòsit de l’inevitable despropòsit dels quatre enfrontaments de futbol entre el Barça i el Reial Madrid. I ara estem a punt, a un punt, de la consecució de la lliga per part del Barça. I encara manca la final de champions a Wembley. Tanta adrenalina deu ser dolenta. I provocar-ne la hiperproducció de manera conscient deu ser pitjor. És altament preocupant el freqüent clima d’agressivitat que embolcalla sovint, massa sovint, aquests esdeveniments esportius.