Me ha tocado el gordo de Navidad. No el de la lotería, claro, sino el otro, el de verdad.

M’ha tocat la grossa de Nadal. No la de la loteria, esclar, sinó l’altra, la de debò.

És això el que pensava aquest matí, mentre em prenia un cafè desvetllador i sentia la “música” dels nens de Sant Ildefons, amb la seva lletania de números i premis que tant m’agrada, perquè em recorda el primer dia de vacances de Nadal quan era infant (no sé perquè, suposo que per promoure la productivitat intel·lectual, hem decidit començar les vacances acadèmiques el dia 23 de desembre).

Vuelve la Navidad, y con ella La Marató de TV3, ya en su edición número veinte, dedicada este año a la regeneración y trasplante de órganos y tejidos.

Torna el Nadal, i amb ell La Marató de TV3, ja en la seva vintena edició, dedicada aquest any a la regeneració i trasplantament d’òrgans i teixits.

Em diuen que una cadena televisiva anglesa emplaça els seus telespectadors al següent informatiu afirmant-los que l’endemà seguiran deprimint-los a la mateixa hora. No n’estic segur, però té gràcia, perquè efectivament els telenotícies es podrien acomiadar així, especialment aquests darrers temps, quan sembla que els quatre genets de l’apocalipsi tornen a cavalcar lliurement per les nostres terres.

He llegit amb fruïció les Reflexions d’un vell centenari del conegut metge Moisès Broggi. Amb fruïció i enveja, esperem que saludable enveja.

Arrossegats per un insòlit destí en la mar blava de l’agost. És el títol d’una satírica i àcida comèdia italiana, d’aquelles que els italians feien i fan tant bé, dirigida per Lina Wertmüller el 1974. Una dona benestant i insuportablement snob viatja en un iot amb els seus amics, lluint la seva prepotència i el menyspreu dels servents, amb un acarnissament especial envers un pobre mariner sicilià. Però... un accident, una balsa, dos supervivents: ella i el pobre mariner. Els rols es capgiren, a la balsa i a l’illa deserta a la que aconsegueixen arribar.

En escenari de crisi, l’Església té una ocasió excel·lent per guanyar credibilitat, i no de manera oportunista, sinó simplement essent fidel a la seva més pregona identitat: l’anunci de l’amor de Déu no és només un missatge, una doctrina, sinó també, i sobretot, una experiència que esdevé vida pràctica, una experiència de la caritat de Déu que es transforma en caritat operativa envers els necessitats.

Durant el dia d’avui, 31 d’octubre de 2011, hem arribat als 7.000.000.000, set mil milions d’habitants, no a Catalunya, on tot just som 7 milions, sinó al planeta. La humanitat arriba a la seva xifra més alta, el doble que als anys 60 del segle passat. Possiblement, molt probablement, el nadó que ha arrodonit la xifra és pobre, un 80 % de probabilitat, i ha nascut a l’Àsia, un 70 % de probabilitat. Així ho he sentit a un telenotícies i ho he llegit a un diari, no hi ha motius per desdir-ho.

La definició convencional de salut promoguda per la OMS és prou coneguda: “l’estat de complert benestar físic, mental i social i no només l’absència de malalties”. N’hi ha prou amb aquesta definició per adonar-se de l’estat patològic en el que ens trobem el ciutadans en l’actual escenari de crisi. És cert que s’atribueix a aquesta definició un caràcter utòpic, direccional, per a no sentir-nos obligats a formular de nou el que potser no es pot formular en termes definitoris i només sigui abordable en termes d’indicadors variables de benestar.