Misa en una residencia de personas mayores. Me toca, cíclicamente ofrecemos este servicio. Son misas especiales, entrañables, también agotadoras: las vivo como misa y como performance pues se trata de conectar lo mejor posible con una pequeña comunidad desigual, con personas extraviadas i otras con buena lucidez; y de hacerles llegar el amor de Dios, una palabra amiga, esperanza en el declive vital, sentido a vidas que se agotan. Debo decir que el personal de la institución ayuda y se deja pellizcar cuando les propongo una participación activa, con lecturas u oraciones.

Missa a una residència de persones grans. Em toca, cíclicament oferim aquest servei. Són misses especials, entranyables, també esgotadores: les visc com a missa i com a performance, doncs es tracta de connectar el millor possible amb una petita comunitat desigual, amb persones extraviades i d'altres amb bona lucidesa; i de fer-los arribar l'amor de Déu, una paraula amiga, esperança en la davallada vital, sentit a vides que s'esgoten. Haig de dir que el personal de la institució ajuda i es deixa pessigar quan els proposo una participació activa, amb lectures o pregàries.

He visto el último 30 minuts de TV3 sobre El perdón, con testimonios de Iñaki Arrizabalaga, hijo de una víctima de los asesinatos de Eta, y de Iñaki Rekarte, ex-miembro de Eta condenado por tres asesinatos. Lo he visto con el corazón en un puño, admirado y a la vez inquieto. El primero se entrevistó con un miembro de Eta que le pedía perdón. El segundo se entrevistó con la pareja de una víctima de Eta para pedirle perdón. Ninguno de los dos con los correspondientes a los propios acontecimientos, todavía no se ha llegado a este punto.

He vist el darrer 30 minuts de TV3 sobre El perdó, amb els testimoniatges d’Iñaki Arrizabalaga, fill d’una víctima dels assassinats d’Eta, i d’Iñaki Rekarte, ex-membre d’Eta condemnat per tres assassinats. L’he vist amb el cor encongit, admirat i a la vegada neguitós. El primer es va entrevistar amb un membre d’Eta que li demanava perdó. El segon es va entrevistar amb la parella d’una víctima d’Eta per demanar-li perdó. Cap dels dos amb els corresponents als propis esdeveniments, encara no s’ha arribat a aquest punt.

La Cuaresma es un tiempo privilegiado de conversión. Una conversión que nos reclama una relectura tridimensional de nuestra vida, la relación con Dios, la relación con nosotros mismos y la relación con los demás. Y tal vez pasa como en los cines que proponen cine 3D, que nos hacen falta unas gafas especiales para ver clara la imagen. Y es que esta tridimensionalidad tiene, ahora, una peculiaridad especialmente significativa y que hay que saber ver y leer: la crisis.

La Quaresma és un temps privilegiat de conversió. Una conversió que ens reclama una relectura tridimensional de la nostra vida, la relació amb Déu, la relació amb nosaltres mateixos i la relació amb els altres. I potser passa com amb els cinemes que proposen cinema 3D, que ens calen unes ulleres especials per veure-hi clar. I és que aquesta tridimensionalitat té, ara, una peculiaritat especialment significativa i que cal saber veure i llegir: la crisi.

Ya nos hemos introducido en el nuevo año, el apocalíptico 2012, que amenazaba con el fin del mundo y que, a la postre, posiblemente no será más que otro año de crisis. Y con la crisis, con esta crisis que se dilata en el tiempo y empieza a dejar víctimas en la cuneta, una necesidad urgente: tomar conciencia de lo esencial, para priorizarlo, y de lo superfluo, para no perder tiempo en ello.

Ja ens hem endinsat en el nou any, l’apocalíptic 2012, que amenaçava amb ser la fi del món i que, tot plegat, possiblement no serà res més que un altre any de crisi. I amb la crisi, amb aquesta crisi que es dilata en el temps i comença a deixar víctimes a la vora del camí, una necessitat urgent: prendre consciència de l’essencial, per prioritzar-ho, i del superflu, per no perdre-hi temps.

Ayer tarde asistí al funeral por el Padre Francesc Abel S.J., fallecido el pasado 31 de diciembre. La presencia de numerosas personas acompañando a la familia de sangre y a la familia jesuítica del Padre Abel dejaba constancia del reconocimiento de los méritos indiscutibles de su persona y de su tarea.

Ahir al vespre vaig assistir al funeral pel Pare Francesc Abel S.J., mort el passat 31 de desembre. La presència de nombroses persones acompanyant la família de sang i la família jesuítica del Pare Abel deixava constància del reconeixement dels mèrits indiscutibles de la seva persona i de la seva tasca.