Aquesta centralitat del baptisme pel que fa a la inauguració de la ‘vida nova’ no ens autoritza a separar de manera anacrònica ‘l’eficàcia sagramental’ de la conversió. En el text de Basili queda clar que el sagrament no és complert sense la conversió del cor:
 

Para Basilio está claro que la finalidad de la vida humana es la plena participación en la vida divina. Habiendo sido creados a imagen de Dios de forma pasiva, necesitamos hacer uso de nuestra libertad para acceder a la semejanza con Dios. El Espíritu de Dios nos empuja a vivir de acuerdo con el querer de Dios, nuestra respuesta es decisiva: podemos ahogar la acción del Espíritu en nosotros o podemos abrirnos a ella.
 

Per a Basili és clar que la finalitat de la vida humana és la plena participació en la vida divina. Havent estat creats a imatge de Déu de forma passiva, ens cal fer ús de la nostra llibertat per a accedir a la semblança amb Déu. L’Esperit de Déu ens empeny a viure d’acord amb el voler de Déu; la nostra resposta és decisiva: podem ofegar l’acció de l’Esperit en nosaltres o podem obrir-nos-hi:
 

A més de ser depenent de les nocions d’espai i temps del tot impròpies de Déu, la noció de subordinació, a causa de la relació d’imatge perfecte que existeix entre el Pare i el Fill, en rebaixar el Fill rebaixa necessàriament també el Pare:

La dinàmica que s’estableix entre les persones divines és la comunió o coordinació i de cap manera la subordinació d’una de les persones a les altres. Ni el Fill no es subordina al Pare ni l’Esperit no es subordina al Fill. Per posar en evidència els subordinacionistes, Basili s’inspira i es fonamenta com sempre en el text bíblic,
 

Pare, Fill i Esperit són indissociables ad intra (trinitat immanent: ser Pare és ser principi- causa primera, ser Fill és ser imatge - causa exemplar, ser Esperit és ser compleció - causa final), i són igualment indissociables en tota acció ad extra (trinitat econòmica: creació, redempció i santificació són obra de l’acció conjunta del Pare, el Fill i l’Esperit):
 

La relació de comunió permet concebre un ser i una acció unitaris sense que cap persona s’erigeixi per sobre de les altres, sense que cap persona s’hagi de sotmetre a les altres. Basili concep el Fill igual al Pare en natura i, a més, concep el seu ser personal (el seu «ser Fill») com a «ser per natura imatge del Pare», o sigui (en l’expressió d’Atanasi), que l’únic que té el Fill distint del Pare és que «el Fill és Fill i el Pare és Pare»:
 

Malgrat la rotunditat i el caràcter innegociable de la seva defensa de la unitat de Déu, Basili no cau en la trampa modalista i distingeix clarament la subsistència diferenciada de cada una de les persones divines:
 
Un Déu Pare, un Fill Unigènit i un Esperit Sant. Proclamem independentment cada una de les hipòstasis; i, si convé de connumerar-les, no siguem portats a una noció politeista per una numeració incorrecta (18.44).
 

 La posició teològica que Basili combat al s. IV reapareix al llarg de la història sempre que s’estableix una correlació excloent entre la noció de Creador i la persona del Pare, la noció de Redempció i la persona del Fill o la noció de Santificació i la persona de l’Esperit. Per a Basili – defensor de la unitat i la transcendència de la Trinitat – les persones divines són veritablement distintes, però actuen sempre unides i són en tot indissociables:

 La vocació a ‘ser com Déu segons la possibilitat de la humana natura’ és la justificació última del quefer teològic.