Aquest és el lema de la II Jornada Tècnica de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Sostre de Barcelona—emmarcada dins de l’any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social— que es va celebrar ahir. Que no hi hagi ningú vivint al carrer és el pròposit del parlament europeu, que vol resoldre el problema de les persones sense llar abans del 2015.
 

Entro a la peixateria i em trobo entremig de la conversa de dues senyores: 
—Els primers dies no hi volia anar i li va costar molt acostumar-s’hi, però ara hi va tan feliç. L’altre dia van estar fent un collaret de macarrons.
—A la meva li va passar igual!  
Per l’edat i pel tema, dedueixo que parlen dels néts. Segueixen:
—Noia, sembla mentida. Primer ho vam passar amb els fills i ara ens toca amb els pares.

 

 

 

M’havia proposat seriosament no escriure res sobre la visita del papa, i ara, vés per on, la ploma fa de les seves i em trobo escrivint sobre aquesta «ditxosa» —preneu l’accepció del mot com més us convingui— visita. El que sento és una tensió entre l’avorriment pel tema i la necessitat de trencar el silenci amb un crit de «ja n’hi ha prou!», encara que només sigui per ser coherent amb mi mateixa, i per fer sentir la veu d’aquells i d’aquelles a qui mai no interessa escoltar.

Un amic terapeuta em comentava fa temps que si la mare no trenca el cordó amb el fill/filla adult, ell mai no ho farà de debò. Te tota la raó. El nadó neix amb la impossibilitat física de trencar per si mateix el cordó umbilical, i si no ho fa quan és adult s’enquista emocionalment i no deixa mai de dependre. Som els pares qui, amb energia, no exempta de dolor, hem de ser capaços de trencar el subtil cordó que ens uneix i que no ens deixa créixer.  És una mostra de generositat extrema, d’amor humà tensat fins al límit.
 

 

Comença un nou curs i no vull parlar de l’estrès post-vacacional dels pocs que hem tingut la sort de fer vacances, ni tampoc de l’estrès provocat per l’avorriment i l’enyorança que han patit aquells que han hagut d’aguantar les nostres vacances, asseguts en un banc o caminant quilòmetres per la ciutat a la recerca d’un servei obert. És allò que deia l’altre dia dels “mons paral·lels”, i ja està dit. Avui, vull parlar d’una altra cosa no menys punyent: dels espais buits i infrautilitzats que té l’Església.