Fra Marc, monjo de Poblet, ens esperava amb bonhomia, i amb una mirada de serenor que sols tenen aquells que conreen diàriament la pregària i traspuen aquella pau interior que molts anhelem. “Ora et labora”

"Mur: Paret gruixuda que suporta el pes d’un edifici o en limita verticalment l’interior."

Separa físicament el pati del carrer, però no pot evitar que la gatzara de la canalla al pati de l’escola s’escampi pel carrer i la plaça.

La seva alçada no impedeix que algunes pilotes, llençades amb l’ànima de futurs esportistes, vagin a parar fora de l’escola. Sort que sempre hi haurà una bona persona que les retornarà!

Les tonalitats del blau del cel van transformant-se, es mouen i alhora s’enfosqueixen amb infinitud de tons grisos. El vent bufa amb intermitència, a voltes amb violència puntual i, ara com a brisa del capvespre.

Les muntanyes mostren la seva verdor intercalada amb el color vermellós de la terra que les conforma. El silenci és interromput pel cant d’un gall que va a deshora, pels lladrucs dels gossos del voltant que semblen pressentir la tempesta, pel cant d’alguns ocells que s’apressen a cercar recer en algun niu proper.

Al cap dels anys, he aconseguit tenir un balcó amb vistes i ple de flors! Un somni covat al fons del meu cor des de l’espera més silent. Muntanyes i cel com si fossin una pantalla gegant, en sessió contínua cada dia, enllà de l’horitzó... I mai vaig pensar que mirant el paisatge, veuria el dia a dia.

Els primers raigs de sol, que lluiten per vèncer la foscor, la boira del matí que s’arrapa a la falda dels turons, mentre el sol malda per desfer-la.

Extens els braços i em busques, i d’això en depèn la teva seguretat, em somrius carinyosament, parlant-me amb aquests ulls que  em mostren el teu cor, el teu sentir. M’abraces, m’acarones, t’acarono... fent marxar qualsevol espurna de soledat. Diuen que per això es van inventar les abraçades!

I mentre tots esperàvem els regals que amb il·lusió havíem demanat a la Carta, la sorpresa va ser en trobar al balcó un camell despistat carregat amb una gran caixa….

Imaginar quants regals hi podien cabre a l’interior va fer que la mainada es posés encarà més nerviosa, si era possible!

Amb cura de no fer enfadar el camèlid, van aconseguir col·locar la caixa a terra i amb l’ajut d’unes tisores, enmig de les rialles, i els somriures tremolosos vam trencar el llaç i procedí a obrir-la…..