Ella es troba en aquella edat en que sembla que no però capta, processa i ho relaciona tot. Una etapa en la qual sembla que tot és un joc i tot ho prenen a broma, res té massa importància, tant sols el jugar, el seguir vivint de manera suposadament lleugera, lluny de les preocupacions diàries, que ens acompanyen als adults d’arreu.

Poc tenim en compte la presència dels infants quan parlem de desnonaments, violència domèstica, llars empobrides, atur, addiccions... i menys encara pensem en com els  pot afectar el que viuran quan formen part d'aquestes realitats tant dures que pateixen els adults que els haurien de protegir. Però el cert és que sovint els protagonistes sense veu de moltes d'aquestes històries de vulnerabilitat i desigualtat social són els infants, i així ho vàrem poder constatar tot just fa un mes en les conclusions del seminari "La pobresa amb ulls d'infants".

En una conversa informal entre companys de feina es parlava del signifcat de l'expressió etcètera. Un dels professors deia que havia aprés a utilitzar-la quan en el redactat d'un text no s'hi podia incloure tot i, per tant, s'acabava amb un etc. obrint, així, la possibilitat a que tot el que no queda escrit potser sí s'intueixi inclòs en el contingut d'aquest etc. Entre comentari i comentari vaig prometre escriure'n una petita entrada pel bloc i, això miraré de fer ara.

L'Escola Santa Isabel de les Franciscanes Missioneres de la Immaculada Concepció, a Sant Cugat del Vallès, és petita i fa honor a la senzillesa i austeritat que caracteritza el carisma franciscà. Una senzillesa que es converteix precisament en la seva grandesa: la proximitat, la familiaritat, la discreció, l'estimació sincera pels nens i nenes que diàriament hi van a créixer, a aprendre, a jugar... omplint les aules de rialles i també d'emocions!

Els sistemes de protecció social, per definició han de permetre afrontar situacions de precarietat com l'atur, l'estat de salut de les persones, la discapacitat, l'educació bàsica, la situació familiar... entre altres. Aquests sistemes conformen el que anomenem Estat del Benestar, que durant força temps, ha estat una característica diferenciadorsa favorable dels països de la vella Europa. És evident que l'aparició de la crisi l'ha posat en qüestió, en presentar canvis profunds en l'estructura demogràfica, laboral i social, que aconsellen una seriosa revisió.

L'any 2010, en plena crisi, els experts van valorar que quan parlàvem de pobresa ja no es podia fer sols des de l'òptica econòmica i monetària i, per tant, calia generar un nou indicador. Així, va néixer l'índex AROPE (at risk of poverty or social exclusion) per calcular el % de la població que es troba en risc de pobresa i/o exclusió social.

La mort és el més natural de la vida. Des del moment en què naixem comencem a morir i aquesta és, de ben segur, una de les poques certeses que tenim al llarg de la nostra vida. Aquells que han mort es fan presents al nostre costat d'una altra manera.

El dia de difunts és un dia per donar gràcies per tantes persones que ens han marcat i acompanyat i, tot i haver traspassat a a casa del Pare, continuen estant enmig nostre amb una presència personal i perceptible sols per aquells qui els hem estimat i els recordem.

Asseguda a terra a la plaça, a recer de l'ombra d'aquest abre sagrat que diuen que conté cent mil déus, no puc deixar d'encomanar-me de les rialles dels infants que s'entretenen amb un joc incomprensible pe ami, però entusiasmant i divertit per a ells.

Un joc que és resultat de la seva imaginació, ja que no necessita elements materials, sinó que s'abasteix d'un llenguatge tan universal com són les corredisses, els crits, les rialles...

En aquests temps en què sembla que la individualitat és l'origen de tots els èxits i vol imposar-se com a element determinant en la construcció d'una nova naturalesa de societat, és bo aturar-se un moment i qüestionar-se: "Per què som?".

Un silenci que no trobo a l'exterior envaeix, en canvi, el meu jo interior. Inquietuds, neguits, sentiments, paraules... es deturen en el fons del cor com donant-me una treva per reposar forces i, amb renovades energies, reprendre temes pendents amb aires nous passat l'estiu.

Pessigolles d'estiu fondegen en les mateixes ganes de canviar de ritme, d'amorosir silencis i engendrar noves paraules. A l'horitzó s'endevina el sol que, entremaliat, encara es fa de pregar i no gossa lluir amb força per tal de revitalitzar-nos en cos i ànima, tornant brunes les nostres pells.