Preservar un temps per a la família no sempre és fàcil. Les obligacions reals o imposades amb què topem dia rere dia, ens forcen a convertir en planificat aquell espai-temps que per la seva cabdal importància no s'hauria de guanyar un horari concret marcat a la nostra agenda, sinó tenir un reservat preferent de ple dret.

Una vegada vaig sentir una mestra que referint-se a un infant, deia que era "més feliç que un anís". No havia sentit mai aquella expressió i em va fer pensar en la simplicitat, en l'espontaneïtat, en la seva genuïna despreocupació, en la petitesa i els moments dolços en què viuen els infants si se senten estimats i segurs.

Déu fa néixer Jesús en el nostre cor per a fer-se humà, proper. Jesús ha nascut en el nostre cor per a fer-nos humans, per sentir el que sentim com a persones, per viure el nostre dia a dia amb tota la seva normalitat i, també, amb tots els possible imprevistos.

Han passat més de cinc anys i s'acosta el moment de l'alta definitiva, però en una analítica rutinària decobrim que no ens la donaran. Quan tot semblava que anava per bon camí... apareix la recidiva i aquella afirmació que t'enfronta bruscament amb la realitat: no l'hem vençut el càncer, una cèl·lula trapella es va escapar sense demanar permís, es va aletargar i ara ha reviscut en un òrgan vital, ver per on! Ara sí que fem un aterratge forçat, i per primer cop apareix la temible por, i la plena consciència de la presència de la mort.

Aquesta és una història real, on la fortalesa ha estat cabdal per poder continuar endavant. Una fortalesa que ha crescut amb el pas del temps, donat que l'hem necessitat més d'un cop. D'on l'hem treta i com l'hem alimentat és difícil d'explicar, però hi tenen molt a veure els valors, les creences i els sentiments.

Una nit plena de nervis i giravoltes al llit. Marxem de colònies i amb tanta emoció no arriba la son. A més, una pregunta ens inquieta: qui vindrà de colònies, mare?

Les paraules no sempre transmeten el que sent el cor. Som capaços de buscar en les profunditats del pensament un munt de paraules noves, diferents, sorolloses, difícils, bilingües... Tot per intentar donar una imatge que -erròniament- pensem que és la que esperen els nostres interlocutors, a partir d'una apreciació molt personal, i alhora frívola, ja que avui dia sembla que cal investir-se de felicitat i immunitzar-se contra la dificultat si no volem semblar "perdedors".

La pobresa, com diu J. Cardona, del Comitè dels Drets dels Infants de l'ONU, redueix la dignitat humana, és una situació d'injustícia, perquè no és pas d'obligat compliment que existeixi. La precarietat no és natural, sinó que és creada per les ideologies. És quan es violen els Drets Humans que es genera necessitat. Una necessitat que, alhora, obre drecera cap a l'exclusió i la marginació.

Un dels encàrrecs més importants que tenim com a adults és el d’afavorir, facilitar i vetllar pel bon creixement dels nostres nens i nenes. Aconseguir que la canalla se senti segura, sense pors, sense angoixes… que no vol dir sense límits ni correccions quan calguin, és una tasca que recau inicialment en la família, i posteriorment en l’escola, i finalment, perquè negar-ho, en la pròpia societat.

El dret a l’educació com a garant de la igualtat d’oportunitats és un dels més explícits de la Convenció dels Drets dels Infants, denunciant, així, la manca d’equitat dels sistemes educatius mundialment. L’equitat és una condició essencial per compensar els efectes negatius de la pobresa sobre les condicions d’educabilitat. De l’educació que els infants rebin a les escoles, a dins de la família, en el si de la seva comunitat i context cultural en depèn en gran mesura el present i el futur dels països.  No en va, l’educació és també un dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.