“No news, good news” és la consigna que gran part dels esplais i caus donen a les famílies quan marxen de ruta i colònies amb els seus fills.  Com a famílies un xic sobre protectores que acabem essent tots plegats, el primer any no deixa de sorprendre aquesta consigna, però amb els temps aprens que és la millor, perquè si no hi ha notícies és que han desconnectat del món, que s’ho estan passant d’allò més bé i que ja ens ho explicaran tot quan tornin!

Refugiats, migrants, demandants d’asil... PERSONES

L’informe de l’ACNUR publicat fa uns dies ens dona a conèixer unes dades esgarrifoses: 82 milions de persones desplaçades forçosament i 300 milions de persones en trànsit migratori a tot el món. 

La migració, un fenomen global que - com comentaven en Josetxo Ordoñez i la Sanja Rahim  en una xerrada sobre el Dret a tenir drets, pel dia internacional del refugiat convocada pel Centre Borja i la Fundació Migrastudium- s’ha convertit en un fenomen d’escala planetària. 

Hi ha els aniversaris de les persones i que s’acostumen a celebrar anyalment, i el dels esdeveniments, llocs o coses que majoritàriament només se celebren quan assoleixen períodes preestablerts per convencions socials i que normalment són múltiples de cinc o de deu.

El d’avui és un relat senzill però que vull compartir amb vosaltres. M’explicava una molt bona amiga què n’havien tret de bo de passar el Covid. El van agafar tota la família i anaven fent el que podien amb l’ajuda dels veïns, què n’és d’important el bon  veïnatge! -llàstima que a vegades en l’activitat del dia a dia  l’oblidem i no el cuidem-. Quan la telefonava em deia que anaven passant alguns dies pitjors, altres de millors, però el més important és que estaven junts i a casa. Fins que en un dels seguiments al centre mèdic van dir que havien d’ingressar al pare.

Avui l’alegria ha estat majúscula! Al Casal Arrupe, ens ha vingut a visitar en K. En veure’l – respectant les distàncies marcades per la pandèmia- tots l’hem saludat efusivament i li hem dit com ens alegrava que hagués tornat a visitar-nos. La seva resposta sorgida des del cor ha estat clara i sincera, emocionant per tots: És casa meva!

Els orígens del pare eren els d’una família de pagès i, durant tota la seva vida va treballar la terra amb les seves mans i ens va transmetre aquesta estima per la terra i els seus fruits. Ens va ensenyar a netejar el camp, a cuidar l’hort, a regar-lo i a saber quan s’havia de plantar i quan collir. En el seu fer tot semblava fàcil! El pare era un home callat, pacient i de mirada tranquil·la. Ara, pensant-hi me n’adono que el seu bon fer, en gran part, es devia a la paciència que els pagesos aprenen a tenir amb la terra. 

Pentecosta. La gran festa cristiana en la qual l’Esperit omple les nostres vides. La imatge de la Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant una de les més difícils d’explicar i entendre per als que no som teòlegs. Durant temps sempre m’havien parlat de l’Esperit de Pentecosta com aquell colom, o la flama, o el vent que bufava... imatges gràfiques però no sempre entenedores.

El silenci dona pas al rítmic batec dels nostres cors, al cantar dels ocells, a la remor del vent, al xipolleig de l’aigua en dies de pluja o al xiuxiueig de les pròpies veus interiors. La realitat d’aquest silenci ambiental forçat de tots nosaltres és que un virus que la majoria de la població no veiem – tot i que els metges ens l’han ensenyat ben coronat - ens ha fet aturar i ha aconseguit quelcom impensable: paralitzar el món a nivell internacional. Carrers i places, museus i activitats culturals i esportives, escoles, centres comercials, transports, centres de culte...

El silenci s’ha imposat i plana sobre els nostres carrers. El frenètic ritme que sovint ens  envaïa de sobte ha desaparegut i, sense massa temps d’adaptació, ha donat pas a l’absència. Ens hem reclòs a les nostres cases, a la profunditat de les nostres famílies, a l’interior dels nostres cors. Anem escadussers de paraules i se’ns convida a redescobrir qui som donant vida a les nostres sovint abandonades llars. 

L’olor del rostit envaïa la casa mentre el pare acabava de preparar l’aperitiu a la cuina, i la mare i jo discutíem – com cada diumenge - sobre quines estovalles posar a taula per ressaltar la importància de poder seure al seu voltant. Aquest record d’infantesa se’m fa present sovint i em serveix per a reforçar la imatge que avui en dia tenim de la taula com a element integrador i central en la litúrgia de tantes creences distintes.