Si no fos tant irritant seria fins i tot ridícul el capteniment del president Zapatero, de la vicepresidenta de la Vega i d’altres personatges de la seva capital, amb les seves emfàtiques, però hipòcrites, crides a l’ordre a l’alcalde de Vic.

A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

 

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

 

Si alguna cosa es pot retreure a la proposta de nou calendari escolar del conseller Maragall és allò de molt soroll per a res. O per a molt poc, si volem ser precisos.

En el dia a dia del país i de l’educació sobresurten els motius d’enuig i d’inquietud, per això no vull deixar passar sense esment la sensació viscuda fa uns dies en el lliurament dels Premis Catalunya d’Educació i d’altres guardons escolar, en l’anomenada

El Departament d’Educació de la Generalitat passa, sense solució de continuïtat, de les abrandades proclames en favor de l’autonomia dels centres docents, sovint pronunciades amb el seu estil tant personal pel propi Conseller, a donar indicacions sobre la no conveniència que es parli de les consultes sobiranistes en hores de classe (potser indicacions subtils, però que ja han fet desdir de fer-ho a un institut).

En aquest temps de modernitat avançada en el que vivim (la postmodernitat crec que va ser un xarampió o una febrada de creixement que molts ja han superat), la qüestió de les adscripcions religioses personals no és pas simple. És poden donar en plans molt diversos i en infinites combinacions: el sociològic, el cultural, l’ètic, el de fe i creença... En que creuen els que creuen és un interrogant ple de sentit.

L’islamisme és l’amenaça totalitària de la humanitat en el segle XXI, tal com el comunisme i el nazisme ho foren en el segle XX. Potser d’aquesta segona part de l’afirmació ens en vàrem donar compte massa tard i encara resten alguns dels que han volgut ocultar o dissimular la estreta identitat entre ambdós formes de totalitarisme. Després del regueró de morts i barbàrie que cadascun ha deixat, el joc de discutir quin era pitjor, només pot ser fruit del cinisme més brutal o  de la devastació moral més absoluta.