En el 2n Congrés de l’Associacionisme i el voluntariat, ja llunyà en el temps, un de les novetats abordades va ser la necessitat de trobar nous formats al compromís voluntari i noves formes d’articulació d’aquest, davant del possible estancament dels models més tradicionals.

Contradient el relativisme, la realitat sempre acaba mostrant-se tal qual és, per molt que mirem cap a un altre costat. La realitat es tossuda, més tossuda que qualsevol dels il·lusionistes que pretenen amagar-nos-la.

Una inspectora d’educació truca al director d’una escola concertada i li diu que han d’escolaritzar un nen a 6è de primària. L’escola ja té 25 alumnes en aquest curs (que és la ratio màxima segon la normativa), però la inspectora insisteix en que els casos de necessitats específiques cal que es reparteixin entre totes les escoles i que per tant l’han d’escolaritzar.

Si no fos tant irritant seria fins i tot ridícul el capteniment del president Zapatero, de la vicepresidenta de la Vega i d’altres personatges de la seva capital, amb les seves emfàtiques, però hipòcrites, crides a l’ordre a l’alcalde de Vic.

A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

Si alguna cosa es pot retreure a la proposta de nou calendari escolar del conseller Maragall és allò de molt soroll per a res. O per a molt poc, si volem ser precisos.

En el dia a dia del país i de l’educació sobresurten els motius d’enuig i d’inquietud, per això no vull deixar passar sense esment la sensació viscuda fa uns dies en el lliurament dels Premis Catalunya d’Educació i d’altres guardons escolar, en l’anomenada

El Departament d’Educació de la Generalitat passa, sense solució de continuïtat, de les abrandades proclames en favor de l’autonomia dels centres docents, sovint pronunciades amb el seu estil tant personal pel propi Conseller, a donar indicacions sobre la no conveniència que es parli de les consultes sobiranistes en hores de classe (potser indicacions subtils, però que ja han fet desdir de fer-ho a un institut).