Crec que cal dir alguna cosa sobre les mesures contra el dèficit públic –que no contra la crisi, no ens confonguem-, que anuncien els governs espanyol i català i en concret de la repercussió a l’escola concertada que va anunciar dimarts el Conseller Castells.

El passat divendres, dia 9 d’abril, es va acomplir el 72è aniversari de l'afusellament de Carrasco i Formiguera. Val a dir que la data em va passar per alt. Certament un ritme un xic embogit de feina em té força absorbit, però no crec que els mitjans de comunicació en paressin massa esment. Me n’haurien fet memòria de seguida.

En el 2n Congrés de l’Associacionisme i el voluntariat, ja llunyà en el temps, un de les novetats abordades va ser la necessitat de trobar nous formats al compromís voluntari i noves formes d’articulació d’aquest, davant del possible estancament dels models més tradicionals.

Contradient el relativisme, la realitat sempre acaba mostrant-se tal qual és, per molt que mirem cap a un altre costat. La realitat es tossuda, més tossuda que qualsevol dels il·lusionistes que pretenen amagar-nos-la.

Una inspectora d’educació truca al director d’una escola concertada i li diu que han d’escolaritzar un nen a 6è de primària. L’escola ja té 25 alumnes en aquest curs (que és la ratio màxima segon la normativa), però la inspectora insisteix en que els casos de necessitats específiques cal que es reparteixin entre totes les escoles i que per tant l’han d’escolaritzar.

Si no fos tant irritant seria fins i tot ridícul el capteniment del president Zapatero, de la vicepresidenta de la Vega i d’altres personatges de la seva capital, amb les seves emfàtiques, però hipòcrites, crides a l’ordre a l’alcalde de Vic.

A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

Si alguna cosa es pot retreure a la proposta de nou calendari escolar del conseller Maragall és allò de molt soroll per a res. O per a molt poc, si volem ser precisos.