Això que, per abreujar, anomenem crisi i que, si més no, és un conjunt de crisis, ens ha arribat de manera tan sobtada i té tal fondària, que ens ha deixat en bona mesura descol·locats. Som com actors d’una obra que de cop es troben amb un escenari canviat del tot i el guió de la quals ja no té cap sentit ni coherència.

Publicat al blog de Xarxanet

Les recents eleccions municipals han posat en evidència una correlació molt directa entre la manca d’abordatge dels problemes o desajustaments relacionats amb el fenomen migratori dels darrers anys i la crisi econòmica (o fins i tot la negació primària de poder parlar de “problemes”) i els rèdits electorals d’aquells que n’han fet bandera i han proposat falses solucions de marcat caràcter xenòfob.

Per aquells que vivim d’un sou i ens passem anys i anys pagant una hipoteca la relació amb les entitats bancàries, sigui quina sigui la seva naturalesa, no acostuma a ser idíl·lica. Des del punt de vista comercial o de l’activitat pròpiament bancària es possible que no notem cap diferència entre un Banc i una Caixa d’Estalvis.

Divendres es va celebrar una molt interessant jornada sobre la pobresa infantil a Catalunya, organitzada per FEDAIA, la Fundació Pere Tarrés i Càritas. Després d’un colpidor anàlisi de la situació, que no ens deixa gens ben parats com a país i societat, es van formular propostes per superar o reduir la pobresa. Propostes des del rigor i l’anàlisi acurada d’allò que està funcionant en altres llocs.

Amb la seva habilitat per captar moments col·lectius, Jordi Pujol, referint-se a tot el procés de l’Estatut de 2006 va sintetitzar-lo amb aquell “no ens hem agradat”.
 
Aquesta imatge, però a l’inrevés, m’ha vingut al cap pensant en el viscut per l’església catalana la jornada del 7 de novembre de 2010.
 

Una breu ressenya de Melcior Comas a Presència, una setmana d’agost, em va cridar l’atenció, setmanes després vaig comprar el llibre de Yannick Haenel i no fa gaire el vaig llegir.