D’acord amb l’atàvica tradició hispànica de canviar les lleis educatives en tot procés d’alternança política, a poques setmanes de constituir-se la cúpula del ministeri, ja tenim aquí un primer, i ben sonat, episodi d’aquest vici.
 

Ha estat molt dur veure com llars d’iniciativa social, populars i amb un treball de qualitat, s’han vist obligades a tancar per una mala política. Ho he viscut de prop a la Fundació d’Escoles Parroquials, amb escoles com la Joan XXIII de la Verneda, però malauradament no ha estat l’únic cas.

 

Tal persona no podia contenir les llàgrimes; un bisbe auxiliar deia: ‘ha mort amb fama de santedat’; un bon amic comentava ‘hem viscut un moment de transfiguració’...

Sense que entre ambdues institucions hi hagi cap relació directa, ahir i avui s’han donat a conèixer els nous responsables del Memorial Democràtic i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). No tinc res contra els flamants nous càrrecs. Un no el conec i d’en Marçal Sintes (nou director del CCCB) en llegeixo articles i en tinc les millors referències.

 

Avui, al butlletí intern de l'Escola Cristiana de Catalunya (fecc informa) s'ha publicat aquesta nota inicial, que reprodueixo:

 

Amb motiu de la celebració a Barcelona del 2n congrés europeu del voluntariat, el blog de Xarxanet em va demanar una aportació sobre el tema.

Llegeixo a la portada d’un diari d’avui que “un milió i mig de catalans passen gana”. Ho rellegeixo perquè no m’ho crec, però efectivament diu això. Si fos així, el percentatge de famèlics seria d’un 21,5 % de la població. Més de 2 persones de cada 10!

Atur, amb més de quatre aturats per cada lloc vacant; nens i famílies que viuen en la pobresa; dèficit nacional insostenible i un deute cada vegada major; creixent bretxa social per la riquesa; molt lent creixement econòmic , tensions econòmiques que divideixen i polaritzen més la nostra nació i la nostra vida pública; augment de la por, la incertesa i la inseguretat; perjudici major a la gent més p

Això que, per abreujar, anomenem crisi i que, si més no, és un conjunt de crisis, ens ha arribat de manera tan sobtada i té tal fondària, que ens ha deixat en bona mesura descol·locats. Som com actors d’una obra que de cop es troben amb un escenari canviat del tot i el guió de la quals ja no té cap sentit ni coherència.

Publicat al blog de Xarxanet