Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

L’independentisme, com ho va ser fa més d’un segle la Renaixença, ha de ser un moviment regeneracionista en tots els ordres. Màxima intel·ligència (en tenim el deure moral, tal com sovint ens ho recorda G. Luri), cultura i civilitat, exigència ètica.

Ara per ara no veig cap altre ideal amb les seves possibilitats de generar dinamisme social, cultural, polític, àdhuc econòmic.

Fa unes setmanes vaig escriure que des del món cristià mancava una denúncia més contundent de la corrupció, començant per la més propera. O una crítica més severa a la inanició del poders de l’estat davant el frau fiscal i de les conductes privades que el promouen. O una denúncia dels comportaments indignes –ja siguin legals o il·legals- de tants responsables empresarials, socials o polítics.

La realitat és més complexa del que alguns voldrien o d’allò que el parlar comú i, fins i tot, els mitjans de comunicació reflecteixen.

Fa pocs dies, en el si de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), s’ha constituït la sectorial Cristians per laIndependència.

La tradició històrica de l’ètica cristiana, des del mateix capteniment de Jesús, ha estat el qüestionament de les actituds i les conductes de les persones. Al segle passat, segurament per influència del marxisme i altre corrents de pensament, es comença a parlar també de les estructures injustes com font de mal en el món i, d’alguna manera, s’obra pas el concepte de pecat de les estructures o pecat estructural

D’acord amb l’atàvica tradició hispànica de canviar les lleis educatives en tot procés d’alternança política, a poques setmanes de constituir-se la cúpula del ministeri, ja tenim aquí un primer, i ben sonat, episodi d’aquest vici.
 

Ha estat molt dur veure com llars d’iniciativa social, populars i amb un treball de qualitat, s’han vist obligades a tancar per una mala política. Ho he viscut de prop a la Fundació d’Escoles Parroquials, amb escoles com la Joan XXIII de la Verneda, però malauradament no ha estat l’únic cas.

 

Tal persona no podia contenir les llàgrimes; un bisbe auxiliar deia: ‘ha mort amb fama de santedat’; un bon amic comentava ‘hem viscut un moment de transfiguració’...