Des que un sociòleg madrileny va fer fortuna als anys 70 amb la frase, impactant però falsa, “la universitat, fàbrica d’aturats” -que fins i tot va donar títol a un llibre seu-, periòdicament surten estudis o afirmacions gratuïtes de pretesos experts sobre la pèrdua de valor de canvi de l’estudi i de l’obtenció de titulacions acadèmiques.

El ministre Wert ha presentat un segon esborrany d’avantprojecte de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE),, que és la reforma educativa que vol impulsar el govern espanyol.

D’entrada cal insistir que, en els aspectes pedagògics, és una reforma tan innecessària com inútil. Les reformes pedagògiques del segle XXI s’han de fer des dels centres educatius i en una dinàmica de millora contínua, i no amb aparatoses reformes legals que semblen canviar-ho tot però que no canvien en res les pràctiques escolars.

Les escoles concertades de Catalunya fa temps que resistim en una situació d’extrema duresa han d’afrontar sense els recursos adients múltiples dificultats.

L’Església jeràrquica no té que pronunciar-se, com a tal, en la qüestió de la configuració política de Catalunya. No hi ha en joc criteris de fe o de moral que justifiquin un pronunciament sobre aquesta matèria. Encara que no plagui a tothom, trobo força evident aquesta afirmació. Per ara l'enquesta d'aquest portal també dona un resultat unànim en el mateix sentit.

Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

L’independentisme, com ho va ser fa més d’un segle la Renaixença, ha de ser un moviment regeneracionista en tots els ordres. Màxima intel·ligència (en tenim el deure moral, tal com sovint ens ho recorda G. Luri), cultura i civilitat, exigència ètica.

Ara per ara no veig cap altre ideal amb les seves possibilitats de generar dinamisme social, cultural, polític, àdhuc econòmic.

Fa unes setmanes vaig escriure que des del món cristià mancava una denúncia més contundent de la corrupció, començant per la més propera. O una crítica més severa a la inanició del poders de l’estat davant el frau fiscal i de les conductes privades que el promouen. O una denúncia dels comportaments indignes –ja siguin legals o il·legals- de tants responsables empresarials, socials o polítics.

La realitat és més complexa del que alguns voldrien o d’allò que el parlar comú i, fins i tot, els mitjans de comunicació reflecteixen.